Inici Entrevistes Sàbat i Jou, dos llagosterencs a l’ACB

Sàbat i Jou, dos llagosterencs a l’ACB

209

Ens posem en contacte amb l’Albert Sàbat (Llagostera, 1985) i en Guillem Jou (Llagostera, 1997) a mitjans desembre perquè ens expliquin com els va la temporada actual a la màxima competició del bàsquet estatal però resulta inviable poder coincidir físicament al poble amb tots dos. Optem, per tant, per aprofitar els avantatges del desenvolupament tecnològic, burlar les distàncies i fer-los arribar, per separat, algunes preguntes.

Actualment, l’Albert (1’80m) milita a les files del Monbus Obradoiro gallec per segon any consecutiu, la que representa la seva quarta temporada seguida en aquesta segona etapa a l’ACB; abans, durant les temporades 2002-2003, 2003-2004 i 2004-2005, ja va combinar l’Adepaf de Figueres (categoria EBA) amb el primer equip del Casademont Girona, debutant amb només 17 anys a la millor lliga del bàsquet espanyol. Entremig, anys de treball dur i d’acumular experiència per acabar consolidant-se com un dels millors bases de la LEB Or (en un símil futbolístic, l’equivalent a la 2aA). L’exercici 2015-2016, l’aleshores FIATC Joventut de Badalona, aposta per retornar-lo on mereix ser: al capdamunt, a la que, diuen, és la segona millor lliga del món.

Pel que fa a en Guillem (1’95m), després d’uns anys al Sant Josep de Girona, acaba movent-se a Manresa en categoria júnior perquè els del Nou Congost aposten per ell. Temps després, passa dues temporades vinculat al BC Martorell (EBA), arribant a debutar amb el primer equip del llavors anomenat ICL Manresa a la Liga Endesa (ACB). Tenia només 18 anys i, coses de l’atzar -tal com explica aquesta crònica-, el rival va ser el Joventut, on jugava l’Albert. Actualment té fitxa oficial amb el primer equip del BAXI Manresa, que ha tornat a l’ACB.

Tots dos han seguit les passes dels seus germans grans -l’Oriol en el cas de l’Albert, la Carla en el cas d’en Guillem- però, de fet, ambdues són famílies lligades i vinculades a l’esport en general. Si algun dia fos possible recular en el temps, podríem recordar-los vestint la samarreta del CB Llagostera i, ja des de ben petits, fent gala de les seves bones maneres amb la pilota entre els dits…  

 

Ara que porteu gairebé tres mesos de competició, quina valoració feu del vostre moment actual tant a nivell d’equip com individual?

AS: A nivell personal és la meva segona temporada a l’Obradoiro i, respecte la temporada anterior, em sento més adaptat a l’estil de joc. Els últims partits estic disposant de més minuts degut a la lesió de l’altre base i m’ha anat força bé.

A nivell d’equip no hem començat tan bé com el curs passat però hem guanyat dos partits darrerament que ens deixen respirar una mica més tranquils. El nostre objectiu és la salvació i quan abans s’acabi aconseguint, molt millor.

GJ: Amb el Baxi Manresa, a nivell d’equip, estem fent una molt bona temporada. Tractant-se del primer any després de l’ascens de LEB Or a ACB, tothom hauria firmat trobar-nos com estem a aquestes alçades: amb opcions d’entrar classificats a la Copa del Rei.

A nivell individual estic content encara que no tinc massa minuts, però a la meva posició hi ha molta competència i amb 21 anys, si puc anar entrant mica en mica en la rotació per acabar fent-me un lloc, ja em dono per satisfet. Tot i que, és clar, sempre vols més.

 

L’un a Santiago de Compostela, l’altre a la capital del Bages. ¿Com és el vostre dia a dia i quin vincle us permet mantenir amb el poble de Llagostera la vostra feina actual?

AS: La meva rutina entre setmana es resumeix en anar a entrenar un o dos cops al dia i la resta del temps el passo amb la meva dona i el meu fill. Al poble hi tinc la família i els amics, i sempre intento estar al corrent de les noticies. Sempre que juguem a Catalunya aprofitem per venir a Llagostera i anar a veure els parents i les amistats.

GJ: La veritat és que jo ho tinc més senzill: vaig molt sovint a Llagostera, especialment quan tinc un dia lliure, ja que amb una hora de cotxe ja sóc a casa.

 

Per qui no us hagi vist en acció sobre el parquet: com us definiu com a jugadors professionals de bàsquet?, quines considereu que són les vostres fortaleses?, quins aspectes del vostre bàsquet us cal treballar amb més perseverança per no deixar de ser competitius a l’ACB?

AS: Jo jugo de base, sempre he sigut un base que li agrada anotar, especialment de triple. Aquí a l’Obradoiro se’m demana més ser director de joc que no pas anotar, i és el que intento fer. El que m’ha costat més sempre ha estat la defensa, potser perquè també sóc un jugador bastant petit en aquest món, i és una de les coses que intento treballar, com també estar pendent durant els partits per no fer errors i aprofitar els meus avantatges.

GJ: Em considero un escorta intens tant en atac com en defensa. Les meves virtuts  són el joc sense pilota, el tir i la defensa. Diria que el que em convé treballar més és el domini de bot i el físic, un aspecte cada cop més important en el bàsquet modern.

 

Jornada rere jornada us confronteu amb jugadors d’altíssim nivell, alguns d’ells referents del bàsquet europeu i mundial. ¿Segons la vostra experiència personal, quins són els valors i les actituds imprescindibles per poder arribar -i després mantenir-se- a l’elit esportiva?

AS: El més important és tenir il·lusió i esforçar-te cada dia. Si t’agrada de veritat, segurament t’hi passaràs moltes hores. A més, s’ha de ser perseverant perquè no sempre t’aniran les coses com a tu t’agradaria. A part, també hi ha un factor de sort (lesions, etc.).

GJ: El més important és ser constant amb el treball, perquè és una lliga molt competitiva i si et despistes un moment, et pot passar factura.

 

Tots dos vau donar les primeres passes en el basquetbol al pavelló de Llagostera. Quins records guardeu d’aquells anys d’iniciació? Com descriviu el paper que han tingut les vostres famílies durant la vostra etapa formativa com a esportistes?

AS: Els records de la meva etapa a Llagostera són molt bons. Jugava amb els amics i anàvem a entrenar amb les úniques preocupacions d’esforçar-nos i passar-nos-ho bé. Recordo que vam tenir algun any que guanyàvem als equips més bons de Girona i altres anys que no guanyàvem mai, però ens ho passàvem igual de bé.

La meva família ha estat clau en la meva formació, des que vam decidir anar al Sant Josep de Girona quan era preinfantil fins a dia d’avui. Sempre m’han recolzat i guiat en totes les decisions. També em van inculcar que havia de seguir estudiant a part de jugar a bàsquet.

GJ: En tinc un molt bon record. Gaudia jugant, que és el més important quan comences un esport.

La meva família s’ha sacrificat molt perquè jo hagi arribat a ser un jugador professional. Primer portant-me entrenar a Girona i després a Manresa.

 

El Club Bàsquet Llagostera, coincidint amb els millors anys del futbol al poble, va viure hores baixes; avui, en canvi, sembla haver invertit aquesta dinàmica i torna a disposar de força equips en diferents categories. Des de la distància, ¿com heu viscut i quina opinió us mereix aquesta realitat de l’esport llagosterenc?   

AS: Si, estic bastant assabentat de la realitat del club i és molt bo que aquest any s’hagin pogut formar més equips. Crec que la directiva està fent una molt bona feina.

El bàsquet és un esport que pot transmetre molts valors i és bo que els nens del poble que vulguin practicar-lo ho puguin fer.

GJ: A mi em sabia molt greu saber que els dissabtes, mati i tarda, quasi no hi havia bàsquet al pavelló, però el futbol és l’esport més seguit i, que un poble de 8.000 habitants tingués un equip a 2n A, ajuda a entendre que els nens optessin per jugar a futbol. Evidentment, m’agrada saber que el bàsquet a Llagostera està tornant a enganxar a la gent.

 

Gràcies pel temps que ens heu dedicat, Albert i Guillem. Molta sort amb els vostres equips respectius i tan de bo més endavant ens sigui possible coincidir al poble per fer una entrevista amb calma i més detall.