Inici Entrevistes En Llorenç de Cal Viuet, per Jordi Serrat

En Llorenç de Cal Viuet, per Jordi Serrat

241

En record de Llorenç Puigmolé Molleras (1936-2022), recuperem aquesta entrevista que Jordi Serrat va fer-li a principis de 2018 per a la primera secció de ‘La veu del camp’, del número 1 de la 5a etapa d’El Butlletí. I aprofitem per sumar-nos a les mostres de condol a familiars i amics pel seu recent traspàs.

ELS CANVIS A PAGÈS

Jordi Serrat

Es vivia millor abans que ara? Segurament no ens posarem d’acord amb la resposta, però podem convenir que ara vivim molt diferent que els nostres avantpassats. La qüestió es troba, doncs, en què hem guanyat i perdut pel camí. Quan diem “abans” acostumem a pensar en els records que tenim d’infantesa i les explicacions de pares i avis. I si seguim estirant el fil de l’”abans” trobarem que, dels nostres predecessors, la majoria vivia a pagès.

La vida d’abans a pagès! El mas, quatre vaques, dos porcs, el cavall i el carro. L’hort, els camps amb farratge, la vinya i quatre oliveres. Baixar al mercat els dijous. Productes de temporada,  de proximitat i ecològics, tal com diríem avui. Els diners es feien servir molt menys que no pas ara. I el bosc. Llagostera té més bosc que terres de conreu i donava més vida als nostres ancestres que a les generacions actuals.

A dia d’avui el paisatge està modelat per camps cada vegada més grans, per permetre el treball amb maquinària cada vegada més pesada perquè el model agrícola ha canviat. La pagesia és una minoria de la població i ha d’alimentar a la totalitat, amb l’ajut de molta maquinària (sense oblidar d’omplir el dipòsit de gasoil!) i l’ús d’una pila de productes químics. El bestiar ja no s’engreixa als masos sinó en granges, unitats de producció industrials molt allunyades dels cicles de la naturalesa. I el valor del temps. Les feines es fan amb més pressa i l’estrès, una cosa abans desconeguda, ja ha arribat a pagès.

Això sí:  el treball no és dur com abans, que tothom acabava ressentit de l’esquena, i les produccions són més altes. Però els preus són més baixos. D’aquí el fet que una explotació petita arriba a ser inviable. Tot té una cara i una creu, i aquest nou model agrícola ens porta problemes mediambientals: l’eixugament dels pous per excés de regadiu, la contaminació de l’aigua per l’ús de purins i adobs químics, la pèrdua de fertilitat de la terra per no aportar-hi prou matèria orgànica… també les seves produccions, carn i verdures, han perdut qualitat i poden conservar restes dels productes tòxics que s’han fet servir.

D’aquí el ressorgiment d’un nou model agrícola que no fa servir aquest arsenal de metzines i la seva producció es troba lliure d’aquesta contaminació. És l’agricultura ecològica, i a Llagostera ja tenim uns quants pagesos que la practiquen. La terra (fèrtil!) té un valor en alça en un món cada vegada més poblat. És la garantia per no perdre la sobirania alimentària. Hem heretat una terra fèrtil dels qui ens han precedit. Com la deixarem a les generacions venidores?

EN LLORENÇ DE CAL VIUET

Llorenç Puigmoler va néixer el 8 de febrer de 1936. Viu al veïnat de Gaià amb la seva dona, la Montserrat, a Cal Viuet, on les coses han canviat molt.

Com era la vida quan éreu més jove?

Molt diferent! Treballàvem tot el dia, a pagès sempre hi havia coses a fer. Vaig deixar els estudis just abans dels 14 anys perquè no hi aprenia res. Només a resar i a cantar el “Cara al sol”. I la vida a pagès m’agradava. Al gener escampàvem fems al camp i s’enterraven amb la mitja post. El febrer era el mes de  fer els cigrons —el cigró de Llagostera, que és molt bo. Per sant Josep, les patates i carbasses pels porcs. A primers de maig es sembraven els fesols, que s’han de fer molt soms. Segons una dita, els fesols han de veure el pagès quan se’n va, després de sembrar-los. També fèiem molts farratges: userda, fenc, naps… que eren la menjar per al bestiar. Hi havia molts pagesos que eren lluners, que seguien la lluna per fer les feines: sembrar i podar amb la creença que aquestes es veuen afavorides o perjudicades segons la fase lunar en què es fan. Jo no soc lluner, jo crec que la millor lluna és la lluna negra (es refereix als fems). Si vols tenir bones collites, no t’oblidis de femar bé la terra.

I a bosc s’hi anava molt. Recollíem les glans, que es torraven en el forn de pa abans de donar-les als porcs. També la fullaraca, amb uns rascles molt grossos —se’n deia justejar— i servia de jaç pel bestiar. En lloc de palla fèiem servir la fullaraca, que sortia més econòmic. Els fems resultants eren boníssims perquè s’escampaven millor que els fets amb palla. I després del rascle, encara es passava amb un raspall fet de branques de magraner per aprofitar més.

Molta gent treballava a bosc. Fent llenya, arrancant rabasses, pelant suros al seu temps. A mi m’agradava trasplantar cirerers bords del bosc i empeltar-los. I vaig aprendre a fer carbó amb el meu avi, que va arribar a fer una pila de 220 càrregues (una càrrega són 120 quilos). Un cop encesa la pila, s’havia de vetllar nit i dia i observar el color del fum que sortia pels forats. Mentre sortia blanc es deixava fumejar, però quan canviava a blau s’havia de tapar el forat perquè d’aquell costat ja estava fet. Se’n deia bitllar, de  la pila. I, encabat, al lloc on hi havia hagut una pila de carbó, hi fèiem patateres i sortien unes patates extraordinàries.

Cada època de l’any hi havia feines diferents. A l’hivern podar la vinya, i a l’estiu segar i batre, que era una gran feinada. Però abans s’havien sembrat els fesols i el blat de moro i endesprés s’havien de cavar. També era una gran festa la matança del porc. Ja haureu sentit que del porc se n’aprofita tot. Bé, només es perd el pèl quan es socarrima l’animal. I quan es feia el primer tall, al mig de l’esquena, tothom mirava que tingués un bon gruix de greix, com més millor perquè es feia servir per cuinar, per conservar les costelles i per fer els embotits. Els porcs que matàvem feien més enllà de cent i cent-cinquanta quilos.

M’agradaven les abelles. Tenia 16 o 17 ruscos. Donaven mel però sempre n’havies de deixar una part per a elles. Si ets massa avariciós i no en deixes per la seva alimentació, els eixams perden força i són envaïts per les arnes. La mel és molt bona per moltes coses. Ajuda a cicatritzar les ferides perquè fa créixer la pell. També cura un mal que de vegades agafen les gallines, que les potes queden com inflades. S’unten amb mel i després s’arrebossen amb terra, perquè la mel s’aguanti, i la malura es cura.

Què en penseu dels productes químics que es fan servir en agricultura? Herbicides, adobs químics, insecticides…

Els pesticides, per mi, ja els podrien treure tots. Han portat més mal que bé, i la contaminació que tenim per tot arreu és culpa de fer servir tots aquests productes.

Heu fet més oficis, també?

Si a pagès no s’hagués complicat la vida, hi hauria seguit. Era una feina dura però més lliure i no hi havia estrès. No paràvem de treballar però si una cosa no s’acabava avui, es continuava demà. Però les coses no arribaven i vaig estar ajudant el meu pare que a més de pagès també feia pous. També vaig estar bullint suro. I quan va arribar el turisme hi havia feina a la construcció i vaig fer de paleta. Fins i tot els manobres vivien millor que els pagesos! Em vaig poder comprar una moto. Una Montesa Comando 150. Va ser una gran millora per anar amunt i avall.  Penseu que abans tothom anava a peu a tot arreu. Poca gent tenia una bicicleta. I una moto, imagina’t! Però, en definitiva, ja ho haureu sentit: home de molts oficis, pobre segur.

Què menjàveu?

Menjava molt! Sortíem a bosc a trenc d’alba i ja fèiem foc. Cuinàvem fesols amb cansalada, cebes al caliu, torrades amb all… i si queia algun ocell en alguna ballesta… i bolets en el seu temps. Berenar al camp amb amanida de ceba i tomàquet, pa i botifarra si n’hi havia. Ens aturàvem per fer la beguda: quatre nous, avellanes i olives. I vi. Abans es bevia molt de vi. I era el moment de fer el cigarro. El meu pare me’n cargolava, però mai em vaig acostumar a fumar. Tampoc em vaig aficionar als licors.

A casa teníem un forn de pa. Cada setmana l’enceníem una o dues vegades. Tenir pa era la base per no passar gana. Quan hi va haver la retirada dels republicans, que marxaven cap a França, el que podíem donar-los era pa. Quan vàrem deixar de fer-lo servir, vaig enderrocar el forn. I ara em sap greu d’haver-ho fet. Després, les coses van anar de mal en pitjor: encara sembràvem algun camp de blat i amb la farina resultant fèiem un tracte amb el flequer que ens donava un quilo de pa per cada quilo de farina que li portàvem. I fins i tot ens en donava més perquè d’un quilo de farina en surt més d’un quilo de pa. Però amb els anys el tracte va anar canviant i cada vegada ens donaven menys pa per la mateixa farina. Fins que vam deixar de sembrar blat per fer el pa.

Us divertíeu quan éreu jove?

I tant. Però només els diumenges, i encara alguns treballàvem el matí. Abans s’explicaven molts acudits. També cantàvem goigs i caramelles. Vaig anar a l’aplec dels francesos de Sant Aniol d’Aguja. Ens trobàvem els del nord i els del sud i fèiem una bona gatzara. També em vaig aficionar a la fotografia quan vaig poder estalviar prou diners per comprar-me una càmera fotogràfica. També anàvem a pescar al riu i al mar. Hi anàvem a peu i sempre era un al·licient agafar algun peix per menjar. Una vegada estava amb uns amics pescant a la costa, a l’altra banda de Sant Grau, i es va enganxar l’ham entre les roques. Jo em vaig capbussar per desenganxar-lo, però una onada amb el puja-i-baixa em va rebotre contra les roques cantelludes i em vaig ferir d’un costat. Em feia molt de mal, però no ens quedava més solució que tornar a peu, i jo em mirava la pujada que venia! Arribats a casa em van carregar en un vehicle i em van dur a Girona. Com que pixava sang, a la clínica em van dir que m’havien de treure un ronyó. I quan estaven a punt de fer-ho, vaig deixar de treure sang i em vaig escapar de l’operació.

Si poguéssiu fer-ho, tornaríeu a la vida d’abans?

En algunes coses sí i d’altres no. Amb la sanitat s’ha millorat molt i molt. Abans el treball era dur, però es feia amb gust. La gent tenia un nom i ara té un número. Les persones no som màquines.