Inici Opinió Assumptes propis | El procés? M’esperava una altra cosa

Assumptes propis | El procés? M’esperava una altra cosa

281

Darrerament sembla que el camí emprès amb molta empenta per arribar a la independència de Catalunya o ha perdut pistonada o bé no ens posem d’acord amb el traçat que hauríem de seguir. Valgui la pena dir-vos d’entrada que no pretenc donar cap lliçó de res; aquests articles em serveixen només per expressar dubtes i assumptes propis. Però sí que puc dir que quan vam començar m’esperava una altra cosa.

Fa unes setmanes que només sento que si hem de forçar els polítics a actuar -o fins i tot canviar-los-, i que el poble ha d’empènyer i aturar el país perquè així aturem Europa i ens faran cas –no anem curts de pretensions i d’ego, eh?-. I quan sento aquestes coses em venen dues reflexions al pensament:

  • De debò ens pensem que es pot arribar a la independència d’un país sense fer política? I suposo que tenim prou clar que la política la fan els polítics, no? Certament, el poble ha de deixar palès el que vol –crec que ho hem fet- i els polítics han de buscar com arribar-hi –crec que ho estan fent, o almenys és el que espero.
  • De debò volem aturar el país? Tinc la impressió que no sé si ens ho podem permetre. La majoria de catalans pot estar mesos sense cobrar? Perquè aturar el país pot ser també això. Tots tenim prou estalvis per pagar les quotes d’hipoteca o lloguer –i cotxe, mòbil, fibra, llum, aigua…- durant els mesos que aturem el país perquè l’economia espanyola en rebi els efectes i, de retruc, l’economia europea? Crec que arribem justet al 2% del PIB europeu, per tant l’aturada hauria de ser molt llarga per arribar a preocupar Europa.

I ara és quan podeu pensar que sóc un processita-pessimista-covard-independentistadesofà i mil coses més -i potser teniu raó-, però jo m’esperava una altra cosa.

Jo m’esperava que el camí cap a l’autodeterminació seria desobedient, col·lectiu i a base de sumar granets de sorra a tots els nivells. Allò de la pluja fina, sabeu? M’esperava que el Govern habilités els mecanismes –que ja estan habilitats- i un compte en un banc amic –andorrà, suís o israelià; tant se me’n dona- on les administracions públiques independentistes –prop del 10% dels treballadors catalans-, les empreses, autònoms, cooperatives i associacions vàries poguéssim ingressar els impostos. Potser d’entrada només l’IRPF i l’IVA, i mensualment–així el Gobierno triga un trimestre a poder notificar que no ha rebut els impostos pertinents-; i aquí és on comença el mambo!

Sóc empresari independentista? Començo a pagar els impostos al Govern i en faig publicitat.

Sóc advocat i independentista? Preparo recursos eterns i llarguíssims per a les empreses i autònoms per quan rebin avisos d’Hacienda.

Sóc funcionari de justícia independentista? Entro adreces errònies als recursos per tal que no arribin o siguin fàcils de recórrer.

Sóc treballador de correus independentista? Em costa trobar oberta la seu de qui ha de rebre un avís de justícia o Hacienda i torno les certificacions.

Sóc pensionista independentista? M’apunto a un registre del Govern per tal que sigui la Generalitat qui em pagui la pensió. A veure si tenim sort i cobrem dues pensions –Govern i Gobierno- o si encara tenim més sort i el Gobierno deixa de pagar…

Sóc independentista? Consumeixo -i pressiono- a empreses, comerços i serveis que paguin els imposts al Govern.

 

I és així de fàcil? No, és clar que no. El Govern en pes haurà d’atrinxerar-se al Parlament protegit per 100 mil persones –si sabem fer files grogues i vermelles durant 7 quilòmetres i amb 2 milions de persones, podem fer torns de 8 hores per tenir el Parc de la Ciutadella permanentment ocupat i col·lapsat protegint els nostres polítics, no?-, les empreses i tota la població en general hauríem d’aguantar les pressions i amenaces del Gobierno i segur que el port s’ompliria de Piolins de nou. Però nosaltres continuaríem fent com cada dia: treballar, viure, anar un o dos cops per setmana al Parc de la Ciutadella i anar fent perquè la legalitat del Govern guanyés pes davant la legalitat del Gobierno.

Aquest és el nus gordià que cal desfer –o tallar: que convisquin dues legalitats durant un temps i la catalana acabi guanyant l’espanyola. Si és així, independència aconseguida –digui el que digui Espanya, Europa o el món. Sense aturar l’economia, conjuntament polítics i poble, amb feina per tothom i sense que el Gobierno pugui fer res per evitar-ho.

I no té riscos? Sí, bàsicament un de molt gran: que la legalitat del Govern no sigui majoritària. Però després voldrà dir que no volem la independència de debò.

I per què no es fa? Ah, amics! Aquí és on no tenim respostes. Però tampoc tenim tota la informació. De moment jo ho he discutit amb una persona propera al President Puigdemont, a veure si li fa arribar. I per si de cas, estic preparat per començar a actuar tant bon punt l’administració de la Generalitat m’ho demani.

I vosaltres?