Inici Entrevistes «Hi ha gent amb patologies greus que va decidir quedar-se a casa...

«Hi ha gent amb patologies greus que va decidir quedar-se a casa per no col·lapsar el sistema» Paula Roig, metgessa

398
Paula Roig, metgessa.

És dissabte. Surto de casa i veig un veí vestit amb un mallot i calçat amb unes vambes de cales que entra la bicicleta en un garatge. Són gairebé les deu del matí i encara no hem entrat a la segona fase de desconfinament. Després de caminar pocs metres, giro cua: m’he deixat la mascareta. Baixo al Passeig Pompeu Fabra a la mercè d’un sol agosarat que aprofita la meva calvície incipient —d’acord: ja no només incipient— per penetrar-me al crani. Em desvetlla de sobte. El meu dermatòleg diu que m’hauria d’acostumar a dur gorra per protegir-me’n, però no he vingut a parlar d’això.

He quedat amb la Paula Roig a Can Llentia; entre pitos i pandèmies encara no havia tingut l’oportunitat de treure-hi el cap. La Paula té vint-i-nou anys, viu a Llagostera, és metgessa i durant aquests mesos ha estat al peu del canó de l’Hospital de Palamós. Hi han tingut una planta i mitja dedicada a l’atenció de pacients amb símptomes de Covid-19, a més de les habitacions cedides pels hotels Trias (on hi anaven els pacients donats d’alta que no tenien les condicions per fer un aïllament correcte) i Vostra Llar (on s’hi van recol·locar els residents sense Covid-19 del geriàtric), i per la residència Palafrugell Gent Gran. La meva trobada amb ella té una intenció doble: per una banda, tenir l’opinió de tot plegat d’un testimoni del món sanitari; per l’altra, saber com va viure la malaltia, perquè la Paula, dues setmanes després de ser traslladada de l’ambulatori a l’hospital, va donar positiu en una PCR i es va aïllar a casa seva. En aquesta entrada transcriuré i explicaré la primera part, la professional, mentre que l’experiència personal com a infectada la reservaré per al Butlletí en paper del desembre, en el qual us avanço que hi haurà un apartat d’històries confinades. Confio que sabreu mantenir la intriga i no em maleireu gaire.

Començo preguntant-li per l’inici de tot plegat. Situem-nos.

Paula Roig: Les primeres dues setmanes vaig estar a l’ambulatori atenent trucades. Vaig arribar a passar-me dotze hores seguides al telèfon, contestant tant a gent amb símptomes de coronavirus com d’altres casos. La meva feina era de decisió, d’indicar si era necessari que vinguessin al CAP o no. Sens dubte, l’atenció primària va fer de barrera de contenció de la pandèmia. Jo estava en la meva última etapa de formació especialitzada en medicina de família, que és aquest itinerari de quatre anys que s’inicia un cop aproves el MIR i que consisteix en un contracte mixt de feina i formació, i em tocava estar a l’ambulatori. Després d’aquestes dues setmanes, però, em van demanar si podia passar a l’hospital a la Unitat Covid-19.

Josep M. Codina: Vau tenir espai per atendre a tots els pacients que us arribaven, o va haver-hi un desbordament?

Paula Roig: Va ser estrany. No es va desbordar, però perquè va deixar de venir tota la gent amb patologies que no eren el coronavirus. Si hagués seguit venint tothom, probablement no els hauríem pogut atendre. Hi ha gent amb patologies greus que va decidir quedar-se a casa per no col·lapsar el sistema. També és cert que amb el confinament les possibilitats de lesions físiques eren molt menors, però no només van ser aquests casos els que ens van deixar d’arribar, sinó també ictus, càncers i d’altres.

Se’ns apropa un cambrer —fins a la distància de seguretat, em refereixo. Demanem sucs de fruita i torrades amb sobrassada vegana i formatge desfet, també vegà. I ara us he de confessar una cosa que pot semblar una falca publicitària, però m’haureu de creure si us dic que jo aquesta bona gent no la conec de res: no em vaig adonar que la sobrassada i el formatge eren vegans. De fet, m’ho van explicar després, quan vaig dir a uns amics que hi havia anat, i em van dir que la carta de Can Llentia no té res d’origen animal. Encara em costa de creure.

Parit aquest paràgraf més digne de ressenya de TripAdvisor que no pas d’una entrevista seriosa, seguim.

JC: Vau rebre indicacions clares des del començament?

PR: No. El protocol cada dia canviava. Durant dues setmanes la Generalitat va estar canviant el protocol diàriament. No de forma íntegra, és clar, però sí que tenia canvis substancials. Les indicacions d’un dia caducaven l’endemà mateix. Símptomes pel quals teníem ordres de donar la baixa, després deixaven de ser indicatius, i a la inversa. L’aprenentatge —i, per tant, també la incertesa— era constant. S’han provat diversos fàrmacs, sempre per assaig-error, per equiparació de la Covid-19 amb altres malalties, però no teníem evidència científica al darrere. Els grans hospitals, com el Vall d’Hebron o el Clínic, ens han anat liderant. Ells provaven i nosaltres els escoltàvem i posàvem en pràctica allò que els havia anat bé.

JC: Teníeu PCRs per a tothom?

PR: Sí, tots els qui eren ingressats tenien la prova. Però no s’analitzaven a Palamós, sinó a Girona, i els resultats tardaven uns tres o quatre dies. Mentrestant, ens guiàvem molt per la sospita clínica: sovint els símptomes eren prou clars com per estar segurs que es tractava de casos de coronavirus. També hem tingut casos de gent que semblava que el tenia, l’aïllàvem i el resultat era negatiu.

JC: Us heu sentit recolzats, els metges, davant de la gestió de la crisi? Em fa l’efecte que hi ha hagut molt de copet a l’esquena i aplaudiments, però que no s’han aplicat mesures que us ajudin ni augments de sou al personal sanitari. 

PR: Jo tinc la sensació que això ho hem tirat endavant el personal. Una vegada més, es posa de manifest la capacitat humana i la qualitat del personal sanitari. Metgesses, infermeres, personal de neteja… tothom. Tota la gent del sistema ha estat importantíssima. Tots els companys amb qui he treballat han estat a la disposició del servei pel que fes falta: canvis de lloc de treball, d’equip, d’horaris… Tenim feines que són vocacionals. L’únic que demanàvem eren garanties de treballar amb les mesures de seguretat adequades, i és evident que a l’inici no va ser així. Només volíem protegir les nostres vides i poder seguir fent la nostra feina. Ningú ha reclamat un augment de sou, malgrat els sous siguin precaris, però és que en aquell moment ni se’ns passava pel cap. Ara tocaria parlar-ne, és clar, però llavors prou feina teníem: fins i tot havíem de reutilitzar bates i mascaretes.

Jo, que soc de gana pantagruèlica, pràcticament ja m’he cruspit la torrada. Ella, en canvi, no l’ha pogut ni començar. La faig xerrar molt. Fem una pausa i entrem a la segona part: el relat personal de la seva infecció, des del dia que es va començar a trobar malament, passant per quan la PCR va donar positiu, fins ara, que ja ho ha superat. Tot això, però, ho trobareu, com he avisat a la introducció de l’entrevista, al Butlletí en paper del desembre.