Inici Literatura L’amor, la f(r)icció

L’amor, la f(r)icció

280

Quan estàs enamorat, vols fer coses d’enamorats. Vas a la platja, amb cerveses i una guitarra que, de fet, ningú sap tocar del tot bé, a mirar com s’encenen les estrelles. Camines amb una lentitud exagerada per un centre comercial, i compres una colònia. Passes més de quaranta hores al cinema, intentant treure protagonisme als actors principals —«Els nostres petons sí que són de veritat», dic sempre a la Núria. Fas una excursió a la muntanya amb menys desnivell que se t’acut, no fos cas que suéssiu. 

Fas coses d’enamorats, sí, fins que arriba un dia que se t’acaben les idees, que la llista d’activitats prototípicament romàntiques se’t fa curta. Ens hi vam trobar la setmana passada, la Núria i jo. «Els recursos són escassos», deia sovint en Marcel, el professor d’economia. No podia tenir raó, no volia que tingués raó, i vaig recórrer, confiat, a Google, el meu psicòleg. El «Què puc fer amb la meva parella» va tenir un resultat atractiu: «Els 10 plans més romàntics». La pàgina no semblava gaire rigorosa, però tant li feia. 

Em vaig veure salvat. I aquí ens tens, a l’entrada del Museu Romàntic. No ens interessa gaire l’art, ni el patrimoni, i això que en diuen cultura ens fa força mandra, però serà una bona cita. Segur que hi haurà quadres plens a vessar de cors lluents, més vermells que la síndria, i escultures que representaran amants, enganxats com si fossin imants. 

                            …………………………………………………………………………

No tinc casa, ja. No tinc els tomàquets de l’hort, ja. No tinc telèfon, ja. No tinc desodorant, ja. No tinc les cartes de pòquer, ja. No tinc el collaret del meu casament, ja. No tinc els papers del divorci, tampoc. Tantes frases en negatiu que em defineixen, i jo continuo essent la persona més optimista que conec…Tinc cinquanta-tres anys, això sí. I una carrera; vaig estudiar Història, sí. I una motxilla amb quatre coses comptades, tres més de les que em fan falta. I em dic Adela. I tot això ja és molt.

Fins fa dos mesos m’estava a l’IKEA de Badalona. Vull dir que, a la pràctica, hi vivia. Era una nau enorme, de manera que al vespre, quan volien tancar, els era massa complicat revisar-ho tot. Dormir cada nit en un llit diferent era un luxe que costa d’explicar. Un dia, però, em vaig cansar del soroll dels clients; parafrasejant Gerardo Diego, del soroll que, a la vegada quiet i en marxa, cantava sempre el mateix vers però amb aigua desigual. Les meves orelles van dir prou, i vaig venir aquí, al Museu, on hi ha relativament poca vigilància i em deixen fer la meva. 

Aquesta parella de joves que ara entra sembla desorientada. Eh, però m’agrada tant i tant, que el jovent s’interessi pel Romanticisme! N’hi ha tants, d’ignorants, que es pensen que allò «romàntic» és només allò que té a veure amb l’amor. Per mi, el segle xix va ser l’època de l’or de veritat. Aquí no n’hi ha, però pagaria el que fos per tenir un quadre de Friedrich a les mans. Pagaria el que no tinc, i tant. 

                            …………………………………………………………………………

«Seré lacònic. Has d’entrar al museu per la porta central, com si fossis un assistent qualsevol, i buscar els lavabos. Un cop hi siguis, vesteix-te amb l’uniforme de vigilant que t’he aconseguit. Després, entra a la tercera sala; normalment no té cap guàrdia que la vetlli, però els espectadors no s’hi fixen, en això. Hi ha una porta que t’hi porta de cop. Busca el quadre més gros, és inconfusible. Amb el retolador vermell, pinta una barba a l’home que apareix darrere una taula. Marxa, veloç, d’allà. No vulguis saber els meus motius, limita’t a l’acció». Cagat de por, aparentant la convicció que em manca, faig cas al meu superior. La missió d’avui sembla senzilla. No ho és. Compleixo, sobrat, els primers verbs imperatius, però a la sala indicada hi ha massa gent. M’hi trobo una parella jove, que pel meu gust està massa ensucrada, una família de turistes, que semblen danesos, i una dona, asseguda al banc del mig, que veig amb una actitud gandula. Jo, el fals vigilant, m’espanto, per un moment, i faig com si, de nou, controlés l’exposició.  

                            …………………………………………………………………………

La Núria i en Carles ja s’han empassat tres sales i no han vist ni una sola obra que els acontenti. Ni un mer petó, ni una escena d’amor pintada a l’oli. Què penjaran, a l’Instagram? On es faran la fotografia que corrobori la sortida romàntica? La seva esperança decreix al mateix ritme que ho fa el seu interès per allò que veuen, però, tot i això, s’ho agafen amb certa gràcia.

—Que poc sentimental, aquesta nina que ens guaita amb ulls de pocs amics. Sembla la d’Annabelle…—riu en Carles.

—Ja veus! Carles, si us plau, digues que l’amor no és un home mort, envoltat de calaveres!

L’Adela, encara acomodada al banc, descansant sense dissimular, esguarda la sala, i pensa que són tan divertits, aquells dos xicots. Deliciosament divertits. Li agradaria explicar-los que aquell museu està dedicat a un moviment important de l’art, i que allà no hi ha les coses cursis que ells busquen. Si ho fa, però, se li haurà acabat l’espectacle. 

—L’amor, companys, és anar tan perdut com vosaltres, és pixar fora de test sense deixar de somriure —exclama tot seguit, potser una mica massa fluix. 

Els enamorats no la senten, i decideixen apropar-se al guàrdia que ha entrat fa poc a la sala. Li pregunten on poden trobar la sala de l’amor, i ell, que no en té ni idea, els respon, falsament convençut, que han de creuar la porta que hi ha a la dreta, avançar per dues sales més i, després, entrar a la número set. 

L’Adela nota, de cop, que el xou trontolla. La realitat engoleix la comèdia que s’havia muntat; ja no és l’espectadora, ara s’hi veu implicada. Arrufa les celles i observa el vigilant, que, impacient, torna a estar-se quiet al costat de la porta. No l’havia vist mai i, de cop, sospita: «Aquest home no ha dit la veritat. I si s’ha equivocat? No, però em transmet estranyesa. Que vagi amb una llibreta a la feina, d’acord, però amb un retolador permanent vermell, i dels gruixuts…». La dona es mossega els llavis, i també la ment. Què ha de fer? Si es queixa, o fa el que sigui, pot perdre l’estància gratuïta en aquell local de cinc estrelles. Com enyoraria els dies i, sobretot, les nits al museu…

—Miraré aquesta situació, de nou, com si fos una comèdia —fa, a la fi, amb una resignació múrria. 

I, ben aviat, capta la mirada del personatge d’un quadre, que li xiuxiueja, sense paraules:

—L’amor éreu vosaltres quatre, junts en aquesta sala, i tot el que heu construït fa cinc minuts. L’amor no és una mentida; és una veritat, perquè és una ficció.