Inici Literatura Tibant línies | La confessió de la lleona, Mia Couto

Tibant línies | La confessió de la lleona, Mia Couto

339
La confessió de la lleona. Mia Couto. Edicions del Periscopi. Barcelona, 2016.

Aquest relat ens transporta a un dels molts móns africans que conviuen a Moçambic, concretament al poble de Kulumani. L’aparició d’un home i de diverses dones mortes al poble desencadenen una cacera de lleons per motius econòmics, socials i polítics. El llibre està estructurat en dues parts, dos diaris dels protagonistes, que es van alternant en diferents capítols. Per una banda, la versió de la Mariamar (mare de tot, la dona de les aigües). Per altra, la versió del caçador: l’Arcàngel Baler. Aquests dos personatges escriuran als seus diaris les seves impressions i records d’un passat familiar lligat al poble que acapara les seves vides, els turmenta però també els dóna sentit. De fet, són els únics que saben llegir i escriure i això els acabarà salvant.

Couto ens va disposant els diaris dels seus protagonistes amb un encapçalament de proverbis africans. Hi ha moltes històries d’altres personatges lligats a la mitologia del poble (animals, homes, dones, ancestres), que es van barrejant en les versions dels nostres protagonistes, sobretot els morts. Aquells que no es veuen però que la seva ànima fluctua entre els records, els somnis i la vida de tots els habitants de Kulumani. El poble està malalt i s’ha de curar. “El nostre poble era un cementiri en viu, visitat només pels seus mateixos habitants.” […] “Pobre Kulumani, que mai no havia desitjat ser poble, pobre de mi, que mai no he desitjat ser res” (Diari de la Mariamar, pàg. 41)

Les ànimes cobren vida i es barregen en els somnis de la Mariamar, de l’Arcàngel Baler, de la Hanifa, de la Naftalinda, del difunt avi Adjiro, del Rolando… Aquest últim, personatge resident en un centre per malalts mentals, perquè només pot estar bé lluny de la comunita; en un no-estat: “En Rolando no sabia existir sinó en la malaltia. I el van tornar a ingressar”.(Diari del caçador, pàg.36)

Podríem anomenar-lo realisme màgic africà, no obstant, és una etiqueta que resulta banal per una novel·la com aquesta, que és molt més que això. El que no es veu és més important que el que es veu. Les absències, els somnis i el record esdevenen reals en un lloc on la tradició, les diferents religions, la saviesa, el colonialisme, i el mestissatge hi tenen un paper protagonista. Kulumani, el poble dels morts, representa una manera de viure, d’entendre i també d’ofegar a les dones i tot aquell qui és diferent com els assimilats, éssers híbrids entre el blanc i el negre que ningú se’ls representa com a seus. Tot això barrejat amb les espúries guerres dels últims temps a Moçambic, perquè matar ha resultat ser l’única sortida per a qui no té futur ni tampoc esperança. No hi ha justícia quan s’està en guerra permanent: “És així, Mariamar. –A la guerra, els pobres es maten. A la pau, els pobres es moren.” (Versió de la Mariamar, pàg. 114). Els lleons i la seva caça són una excusa per fer aflorar tot allò que ha emmalaltit la comunitat.

Llibre poètic i proverbial que ens transporta al mite del bon salvatge però donant-li la volta. El paradís ha deixat d’existir fa molt temps i només el coneixement ens pot salvar. L’oralitat pren la paraula i resulta transcrita en múltiples mites i proverbis:

“Déu, antigament, era dona. Abans d’exiliar-se lluny de la seva creació i quan encara no es deia Nungu, l’actual senyor de l’univers s’assemblava a totes les mares d’aquest món. En aquell temps, parlàvem la mateixa llengua dels mars, de la terra i dels cels. El meu avi diu que aquell regnat fa molt que es va morir. Però en algun lloc dins nostre hi queda el record d’aquella època llunyana. Sobreviuen il·lusions i certeses que, al nostre poble de Kulumani, passen de generació en generació. Tots sabem, per exemple, que el cel encara no està acabat. Són les dones que, des de fa mil·lennis, van teixint aquest infinit vel. Quan els seus ventres s’arrodoneixen, el cel s’amplia un tros. Al revés, quan perden un fill, aquell fragment de firmament es torna a desfer.” (Diari de la Mariamar, pàg. 13)

_______________________________________________________________________

“Fins que els lleons no s’inventin les pròpies històries, els caçadors seran sempre els herois de les narracions de caça.”  Proverbi africà, pàg. 11.

El veritable nom de la dona és «sí». Algú mana: «No hi vagis». I ella diu: «Em quedo». Algú ordena: «No parlis» i ella calla. Algú prescriu: «No ho facis». I ella respon: «Hi renuncio». Proverbi del Senegal, pàg. 39.

_______________________________________________________________________

«Cada matí la gasela es desperta sabent que, si no corre més ràpid que el lleó, la mataran. Cada matí el lleó es desperta sabent que, si no corre més ràpid que la gasela, es morirà de gana. Tant se val si ets un lleó o una gasela: quan el sol despunta, el millor que pots fer és començar a córrer.»  Proverbi africà, pàg. 71.