Inici Opinió La felicitat radical

La felicitat radical

88

Els darrers anys s’han convertit en tot un negoci per la industria del que anomenen del benestar, o wellness en anglès. Si no estem fent ioga amb cossos excel·lents a la vora del mar en llocs paradisíacs ens podem baixar aplicacions al mòbil que ens ajuden a meditar. Tota aquesta comercialització de la felicitat ens apunta a com el neoliberalisme, en la seva fase expansiva a tots els aspectes de la nostra vida, ens atomitza de tal manera que la cerca de la felicitat s’ha convertit en el Sant Greal del segle XXI. 

L’activista feminista i escriptora australiana Lynne Segal va publicar fa un parell d’anys (al 2017) el llibre Radical Happiness (Editorial Verso) on ens anima a pensar què és el que ens fa realment felices. Quan compartim la nostra vida, els nostres anhels, les nostres il·lusions, descobrim emocions intenses, ens diu l’autora. De fet, a partir de les seves experiències al moviment feminista durant els darrers 50 anys, ens acosta a desenes de situacions que demostren com la nostra connexió profunda amb altres persones i la natura ens ofereixen vincles difícils de trencar. En un món en què els vincles són cada cop més efímers, la solidaritat és converteix en una acció revolucionària. 

Entrar en un col·lectiu, treballar conjuntament amb gent diversa amb la qual compartim visions de com ens agradaria viure en comú és una de les millors teràpies per no sentir-nos soles, decebudes d’un sistema que, per molt més fotos carregades de bellesa que pengem a l’Instagram, ens deixa buides per dins. La mercantilització extrema de les nostres vides només es pot combatre trobant espais que prefigurin relacions emancipadores. Cal treballar, conjuntament, cap a vincles cooperatius, feministes, lliures de racisme i on cadascuna de nosaltres pugui assolir la seva potencialitat individual treballant col·lectivament. 

La felicitat, en els fons, no és més que una emoció. Però és una emoció imprescindible, i que ens pot canviar com vivim les nostres vides. És cert que “las penas con pan son menos” (que deia el meu avi), però encara és més cert que el pa fet col·lectivament, no només m’alimenta el cos, sinó també l’ànima. La propera vegada que et trobis amb gent amb qui comparteixes espais, ja sigui a l’esplai, al grup de petanca o en grup polític, pensa que no només estàs fent tasques concretes sinó que estàs contribuint a la felicitat pròpia i la dels altres. Comencem la revolució dels somriures avui! 

Potser val la pena recordar aquest vers de la Maria Mercè Marçal:

 

No dem més ales al vol de la queixa.

Desem la por, calcem-nos la sabata

i obrim escletxes d’unitat diversa,

front de mil cares!

No hi ha millor antídot a l’atomització i individualització que l’organització i la lluita col·lectives. La cooperació i la solidaritat entre nosaltres (un nosaltres ampli i plural) és la millor manera d’exercir, el que alguns filòsofs han anomenat, la política de l’esperança. De fet és precisament l’esperança que aporta un valor transformador a les nostres activitats col·lectives. Així que la propera vegada que et sentis sola, trista, indignada i decebuda abans de quedar-te sola a casa, organitza’t i lluita!