Inici Literatura Taira

Taira

635
Un estiu de fa anys, a la platja de Las negras (Almería). De dreta a esquerra: Xiva, Taira i un servidor.

Ho recordo com si fos ara. Potser perquè ho he sentit explicar moltes vegades als meus pares i les seves paraules han fet una barreja homogènia amb les meves imatges, però ho recordo nítidament. A aquella hora el sol encara oferia rajos agradables. Era l’estiu del 96. Esmorzava llet de vaca —les pseudociències encara no havien demonitzat la lactosa— i cereals a la terrassa, amb els peus recolzats al llom de la Taira, que mandrejava a l’ombra de la taula. Llavors jo tenia només quatre anys. El mar s’amagava rere les formes ondulades de la serra de Cabo de Gata. Potser no massa lluny d’allà, just a l’obaga del turó pelat que sobreeixia davant de casa. A aquella edat un encara no domina les distàncies. La Xiva va enfilar-s’hi a pas lleuger. La Taira, en veure-la, va imitar-la; o potser va obeir l’instint de mare d’anar-la a controlar. No ho sabrem mai. Jo, com aquell qui res, vaig seguir-les corriol amunt.

S’escapaven sovint i a vegades tornaven. La resta de vegades era el meu pare qui les anava a buscar a aquell restaurant en què sempre els donaven les sobres. Però jo mai les havia vist escapar-se, ni aquell matí d’agost em va passar pel cap la possibilitat que ho estiguessin fent. Simplement vaig seguir-les. De dalt del turó, entre margallons i safrans que dansaven al ritme de l’oreig que bufava a gropades, vam baixar a l’altra vall. I d’allí vam pujar a una de les altres mil muntanyetes de roques volcàniques. I d’aquell cim a un altre. No sé quants en vam pujar i baixar, però en recordo molts. Als descensos en què no em sentia segur m’agafava de la cua de la Taira, com quan anàvem a la platja i m’ajudava a arribar nedant fins a la boia. Era el meu contrafort, la meva amiga. Recordo dies amb ella millor del que recordo els companys o les mestres d’escola d’aquella època, quan encara no vivíem a Llagostera. Recordo excursions a bosc, tardes jugant i migdiades a la platja.

Vam anar a topar amb un mur de pedra seca. No devia fer més de mig metre. La Xiva va saltar, la Taira la va seguir i jo vaig voler imitar-les. Corrien sense mirar enrere i el nyicris de jo es va pelar un genoll intentant flanquejar l’obstacle. La sang rajava del trau —una rascadeta— i de cop m’adonava del que havia fet: estava sol enmig del no-res. Sense tiretes del Rey león ni pintura d’indis —que és com en deia del Betadine. Recordo cridar com un boig. La Taira es va girar, i va tornar cap a la meva posició tot saltant el mur altra vegada.

Va arribar el meu pare. Ens havia guaitat amb el cotxe des d’una de les carreteres que travessen el massís: la que feia sempre per anar a trobar les gosses. Jo plorava com un marrec estúpid, abraçat al pèl de la Taira.

Plorava i l’abraçava com m’agradaria haver-ho sabut fer anys després, quan va morir a la terrassa de la casa de Llagostera. Però no vaig saber-ne, com tampoc vaig saber dedicar-li un record en forma escrita. Fins ara. I fins sempre.