Inici Opinió Parlem de normalització lingüística

Parlem de normalització lingüística

83

Mai no és mal moment per a defensar la llengua. Avui, ho fem de la millor manera: recuperant l’article de la Pilar Sancho del primer butlletí en paper de la nostra etapa.

_______________________________________

Escric aquest article amb l’ànim d’aportar la meva senzilla opinió, basada en  l’experiència dels meus 45 anys de dedicació al món de l’Ensenyament i després d’haver passat per a  quasi totes les etapes educatives (mestra d’Ed. Infantil, EGB, directora i inspectora). També ho faig amb el desig de posar en evidència l’immens esforç  que s’ha fet i s’està fent des del nostre país, Catalunya, terra de pas i d’acollida, per fer del català (part essencial de la nostra identitat) una eina de cohesió i de convivència .

Crec que serà aclaridor fer un repàs a les etapes més transcendents de la història de la nostra llengua  per a valorar el moment actual:

En primer lloc, la Renaixença, que a mitjans del segle XIX va afavorir les primeres entitats per a la protecció i l’ensenyament del català i els primers anys del segle XX, en què es van construir les estructures administratives, legals i científiques de la Mancomunitat i es va normativitzar. També se’n va estendre l’ensenyament gràcies  a la tasca immensa en la Formació de mestres per una escola nova i catalana.

En segon lloc, malgrat el caràcter opressiu i funest de les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco, l’estima per la nostra llengua i la nostra cultura va sorgir amb molta força en els Moviments de Renovació Pedagògica, que aplegava la tradició escolar catalana, de moviment catòlic català i lliberal i dels partits oposats al règim.

Tot aquest moviment va trobar el seu reconeixement definitiu el 1983, any en què, amb la Llei de Normalització Lingüística, es recupera la llengua en els usos oficials  i en el sistema educatiu i també en els mitjans de comunicació públics, i es deixa molt clar el suport institucional a l’ús social. Aquesta Llei va ser aprovada per 105 vots a favor i 1 abstenció.

En el sistema educatiu que preveu aquesta Llei, s’estableix les bases per a l’ús vehicular habitual  de la llengua catalana i impedeix la segregació de l’alumnat  per motiu de la llengua. També es garanteix la presència del castellà i el coneixement de les dues llengües oficials  a l’acabament de l’Ensenyament Obligatori. Es va començar a aplicar el curs 1983-84 en 19 escoles de Santa Coloma de Gramanet  per la pressió dels pares que varen entendre la importància que tenia pels seus fills l’aprenentatge de la llengua catalana en una comunitat molt  majoritàriament de parla castellana.

El 1998, (09/01/98), al cap de 15 anys, aquesta Llei va ser substituïda per la Llei de Política Lingüística, que reformava l’anterior, i que és l’actual. És més específica i contempla cinc capítols que tracten de l’ús institucional, onomàstica, ensenyament, mitjans de comunicació, industries culturals, activitat socioeconòmica i impuls institucional.

Cal tenir en compte que el marc jurídic en què s’han mogut aquestes dues Lleis és la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979, que en el seu Article 3 especifica que “la llengua pròpia de Catalunya és el català i que hi ha dues llengües oficials, el català i el castellà” i  també que “ la Generalitat haurà de garantir la igualtat plena de totes dues”.

Durant aquests últims 30 anys l’ensenyament del català i en català s’ha anat consolidant. Crec que la voluntat de preservar la llengua pròpia i el fet de considerar-la com una eina de cohesió social ens ha permès superar els enormes canvis socioculturals i sociolingüístics que han suposat les onades migratòries que han arribat a Catalunya i que, en poc temps, han fet canviar la fesomia del nostre país. D’acord amb les xifres de l’Idescat de l’1 de juliol de 2016, la població estrangera a Catalunya era de  1.067.883 persones, un 14’1% de la població catalana. La població catalana ha canviat de fesomia. Mai com ara hi havia hagut tanta diversitat d’orígens entre les persones que viuen als pobles i ciutats de Catalunya. Actualment s’hi parlen 300 llengües diferents i hi viuen persones amb nacionalitats corresponents de 187 estats diferents.

Només a Lloret, on jo vaig estar força temps com a inspectora, es parlaven 100 llengües diferents. Quan començava el curs, el mes de setembre, acostumava a visitar les aules de 3 anys de l’Educació Infantil de les escoles públiques. Era molt habitual que un 30% d’alumnes de les aules tinguessin pares de diferent nacionalitat i que no haguessin sentit parlar mai el català. Totes les mestres utilitzaven el mètode de la immersió lingüística  en català i, amb una gran sensibilitat i esforç, aconseguien que cap el mes de gener tots els alumnes entenguessin perfectament el català d’ús escolar sense cap problema per part de ningú.

I el castellà….? Com l’han après a parlar…? És curiós. Si pregunteu a qualsevol persona adulta, infant o jove de llengua materna catalana com ha après a parlar el castellà, pensarà una estona i estic segura que dirà: “No ho sé“. Perquè l’ha après sense adonar-se’n, perquè el castellà està present a tots els mitjans de comunicació, perquè és la llengua materna de molts alumnes que la fan servir per jugar i perquè és encara llengua habitual d’ús social d’una gran majoria de persones que viuen a Catalunya.

En els meus 45 anys d’experiència, quan m’he adreçat a un alumne, MAI no he trobat un alumne que no em sabés contestar en castellà i sí que n’he trobat  que no em sabien respondre en català. Només faig aquestes referències no per denunciar la supremacia d’una llengua sobre una l’altra, sinó per demostrar la necessitat de l’ensenyament del català i en català  a les escoles .

El nostre sistema educatiu també assegura el coneixement del castellà  al mateix nivell que el català, i també el d’una llengua estrangera com a mínim, perquè tenim el convenciment que els coneixement de diverses llengües afavoreix la comprensió entre els pobles i la creació d’un futur professional de qualitat. Crec que l’Escola catalana ha estat decisiva en la configuració de la realitat actual del nostres país.

Darrerament i, degut al context polític que vivim després del’1-O, a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, a la destitució del nostre Govern, a la convocatòria d’eleccions pel President de l’Estat Espanyol, a l’empresonament sense judici i a la privació de drets i llibertats cada vegada més evident , s’ha intentat , com a darrer pas, “tocar el sistema d’aprenentatge de la llengua catalana “ sense cap argument de pes. Crec que no se’n sortiran perquè darrera la llengua hi ha les comunitats eductives , els ajuntaments ,els partits polítics i tota la societat. I la societat , en general ,  el que vol és que els seus ciutadans estiguin ben escolaritzats, que els resultats acadèmics siguin bons , que se’ls transmeti valors humans capaços de fer-los viure, acompanyar i respectar el que és diferent. I aquests són valors que s’ensenyen a totes les escoles. I els pares i els mestres ho saben.

Segons les dades de la Conselleria d’Educació (resultats del 2017), la mitjana de la prova de la selectivitat del mes de juny en llengua Castellana i Literatura va ser de 6`57 % , mentre que  el 2016 havia estat de 6’25. La nota mitjana de Llengua i Literatura Catalana va ser de 6’39, mentre que el 2016 era de 6’19. Això demostra l’assoliment dels continguts de Llengua Castellana per sobre dels de Llengua Catalana i desfà, alhora, tota aquesta onada de crítica negativa i polèmica sobre l’aprenentatge de la llengua catalana al nostre país.

Cal recordar, a més, que ja el 1994, la magistrada del TSJC, Celsa Picó, va declarar el model d’Immersió lingüística constitucional. I la Constitució no ha canviat en aquest aspecte.

I ja per acabar, només cal repassar els noms d’una infinitat de persones, fills de famílies  de parla castellana, que han estat escolaritzats a les escoles de Catalunya amb el sistema d’Immersió Lingüística i que estan ocupant o han ocupat càrrecs de responsabilitat i/o molt significatius en el món de la cuina, cultura , esport, en empreses, presidències de mitjans de comunicació, càrrecs en el Govern i en el parlament i presidència de la Generalitat, entre d’altres.

Crec que després d’un camí llarg i complex es pot afirmar, sense dubtar, que avui el model lingüístic a Catalunya és un model reeixit, i que no només és una eina d’aprenentatge, sinó també de cohesió social. I que això ha estat possible gràcies a tots els que han treballat i treballen  per l’escola catalana . Hem de ser conscients que la seva dedicació i el seu esforç estan fent una immensa tasca de servei al país. Considero impresentable voler fer servir aquest tema per aixecar controvèrsies polítiques . Amb el tema de la llengua no s’hi juga.