Inici Opinió Quan un Duty-Free és un Duty-Required

Quan un Duty-Free és un Duty-Required

134

Segurament, tots els qui us agrada viatjar, com a mi, haureu trepitjat més d’una vegada un aeroport. Per als que no, us diré que són unes grans edificacions amb gent per tot arreu, unes corrent, altres passejant i unes altres dormint; i tot això enmig de maletes, presses, cues, soroll, retards, pantalles, vehicles elèctrics a tot drap, cadires incòmodes i, si tens sort i no t’han cancel·lat el vol, algun avió. Com haureu pogut deduir, no és el lloc ideal per anar a passar una estona relaxada, tot i que, malauradament, molts viatges comencen i acaben en aquest punt.

De totes maneres avui m’agradaria centrar-me en un ítem que he passat per alt (expressament) de la llista anterior: les botigues.

Recordo, quan era petit, a la meva mare flairant molts perfums i al meu pare revisant els preus d’algunes ampolles de licors, juntament amb moltes altres persones. I jo pensava dins meu: però què fan? Que perdrem l’avió! A mi no em quadrava gens que anéssim a pujar a un avió i que de sobte estiguéssim comprant perfums i licors; serà que els nens tenen una visió molt més senzilla i directa del món: a l’aeroport, avions.

Amb el temps, i a base d’anar agafant vols (alguns per plaer, d’altres per feina) vaig acabar fent-m’hi immune, fins fa unes setmanes. Us podria dir el moment exacte en què vaig veure tot el que m’envoltava d’una manera més nítida. Érem a l’aeroport de Palma de Mallorca, havíem d’anar fins la porta d’embarcament i anàvem amb el temps just (al final vam sortir amb retard i la corredissa no va servir per res, en fi), vam sortir del control de seguretat i de cop em veig xocant amb un merder de gent, sortejant maletes, esquivant prestatgeries… alço el cap i me n’adono que estem enmig d’una botiga (conegudes popularment com a dutty free) i penso, com coi ens hem fotut aquí? Resposta: no ens hi hem fotut, ens hi han portat per nassos! Per anar del control fins a les portes d’embarcament t’obliguen a passar pel mig d’una botiga! (i no precisament petita).

Després d’això em vaig adonar (a base d’anar recordant) com molts aeroports han anat fent aquesta subtil però bèstia transformació, les botigues han passat d’estar als laterals del camí per a absorbir el camí pròpiament dit.

Per quins set sous se m’ha d’obligar a passar pel mig d’una botiga? Des d’un punt de vista de mobilitat i de disseny és aberrant. Et fan seguir un camí marcat al terra de poc més d’un metre d’ample mentre serpenteges pels aparadors de la botiga. Allà s’hi ajunta gent que compra, que mira, que corre, que busca una porta, personal de les botigues… Passar per allà mig sense ensopegar amb algú és quasi un miracle, ja que la majoria té els ulls enfocats als cartells lluminosos de promocions i no al seu pas.

Però deixant de banda la mobilitat, que sols això ja clama al cel, voldria parlar d’un tema que no només afecta als aeroports però em servirà per exemplificar-ho molt bé: la gestió dels espais públics.

Cal recordar que un aeroport, igual que una estació de tren, una biblioteca o una plaça, són espais públics, és a dir, de tots. Qui carai ha decidit que en un espai públic em poden obligar a passar pel mig d’una botiga? Ja em rebenta força que els aeroports semblin més un centre comercial que un aeroport, però que a sobre m’obliguin a participar d’aquesta farsa consumista, m’hi nego! I sí, ja sé que sortiran els neoliberals de torn dient-me que ningú m’obliga a comprar res: home, gràcies, només faltaria! Però sí que m’obliguen a marejar-me amb la catipén que desprèn la barreja de perfums, a que un grapat de treballadors (tot i que ells pobres no en tenen la culpa) m’assaltin per a que compri vés a saber què, a esquivar un munt de prestatgeries anant amb compte de no tirar cap ampolla de vidre amb les presses perquè encara me la faran pagar. Però en definitiva i, el pitjor de tot, m’obliguen a passar per dins d’un centre comercial, quan jo, simplement, vull anar a buscar un avió.