Inici Opinió Viatge i migracions als Balcans

Viatge i migracions als Balcans

423
A baix i a l'esquerra, un refugiat estén la roba neta a la vora del riu Una, a Bihac. Alguns d'ells ocupen l'edifici que es veu a la dreta de la imatge.

EL TURISME, UN GANIVET DE DOBLE TALL

El 2013, un cop esterilitzades les ferides de la tràgica guerra dels noranta, amb els primers blens verds brotant entre les cicatrius, Croàcia era reconeguda com a membre de ple dret de la Unió Europea. Des d’aleshores, amb el pas dels anys, s’ha anat consolidant com un dels destins turístics de moda, almenys dins l’àmbit europeu-mediterrani. Certament, no està a l’abast de qualsevol país oferir més de mil illes de tots els tamanys i formes imaginables espargides per l’Adriàtic, dos mil quilòmetres generosos de litoral (comptant-hi, és clar, els perímetres insulars) i una aigua turquesa que enamora. Riu-te’n, del Carib! 

Hi ha qui descriu aquest racó de la península balcànica amb una comparació dolorosa: “és com la Costa Brava als anys seixanta o setanta”, diuen. Es refereixen, entenc, a quan el nostre patrimoni costaner encara no estava esquarterat pel boom i el descontrol urbanístics de finals del franquisme, inicis de la transició. Un trinxament del qual hem après ben poc, ja que lamentablement no cessa. Sigui com sigui, el temps dirà en quina mesura els croats són capaços d’evitar o perpetuar el mateix error. 

El turisme que es desenvolupa al llarg de la costa dàlmata, a l’espectacular ciutadella de Dubrovnik o a la variada xarxa de parcs naturals, suposa una de les activitats econòmiques més importants i genera prop del 70% de les divises del país. L’entrada als llacs de Plitvice, per exemple, costa 55 kunes (uns 8€) en temporada baixa i 250 kunes (gairebé 35€) durants els mesos d’estiu; malgrat quadruplicar-ne el preu, no n’eviten la gentrificació. D’aquesta manera, la contemplació d’un paratge natural de postal acaba convertint-se almenys per a alguns de nosaltres en l’enèssim parc temàtic. 

Morir d’èxit és morir, al capdavall. ¿Com reparar la capacitat del turisme per desvirtuar l’essència d’un indret? Ús o abús, la cara i la creu d’una mateixa moneda. Per més inri, aquestes dinàmiques van del bracet de la modernitat global i homogeneïtzadora: poc difereix l’oferta de serveis (gastronomia, botigues i souvenirs, activitats vàries…) que un es troba a les parts històriques de ciutats com Split i Zadar o de pobles com Trogir i Šibenik. 

LA VEÏNA BÒSNIA AIXECA EL DIT

Podem esquivar la marabunta i trobar oasis on el binomi calma-bellesa hi sigui una realitat sense menester allunyar-nos gaire del mapa. Des de Dubrovnik, doncs, després d’haver viatjat pels temps de la República de Ragusa, havent-la sobrevolat enfilats al llom d’algun dragó tot cridant dracarys als quatre vents, podem desviar-nos terra endins fins a Bòsnia i Hercegovina. Aquest país sens dubte, el que més ferotgement va patir la desfeta de l’antiga Iugoslàvia té moltes coses a dir. Si a Croàcia els estralls de la guerra encara hi són palpables, a Bòsnia cada passa, cada corba, cada racó, n’és una pista o bé un record.

L’experiència m’ha ensenyat que és a les contrades més necessitades on es troben els cors més generosos. Dels dies que hi he estat, dels llocs que hi he visitat, de la gent amb qui he topat i d’aquest poble per cert, de majoria musulmana que malda per tirar endavant, només puc dir-vos-en coses boniques. 

La formosa ciutat de Mostar, gresol de cultures i religions, té una història recent apassionant que pivota i s’explica a partir del seu pont més emblemàtic. A només dotze quilòmetres, en un indret de conte on l’aigua brolla de la terra, s’hi troba el Blagaj Tekke, un temple sufí dels segles XV i XVI. A pocs minuts en cotxe, podem prosseguir fins a Počitelj, una bucòlica població enclavada al costat del riu Neretva i que compta amb el toc de la decadència, la nostàlgia d’altres temps millors. Qui ansiegi natura pot arribar-se als aiguamolls de Hutobo Blato, un espai protegit (la gestió del qual, considero, té un ampli marge de millora). Les cascades de Kravica, més cap a l’oest, res tenen a envejar a les seves germanes bessones croates de Skradinski buk, al popular i col·lapsat Parc Natural de Krka. Finalment, raure uns minuts a Međugorje pot ésser interessant si ens agrada jugar a l’antropologia o a la sociologia. Lloc de peregrinació cristiana, hi recordarem que qualsevol pretext és vàlid quan es tracta de fer calaix: segons els devots, des de 1983, amb certa freqüència, hi fa aparicions la Verge. Jo, us en dono fe, no la hi vaig pas veure.

BIHAC I LA CRUA REALITAT 

Tot era bonic i de color rosa. Seguíem el curs del riu Una comprovant que, efectivament, l’aigua és vida; que, si aquesta abunda, al seu voltant tot hi esclata, tot hi batega. Així, meravellats, amb els ulls com taronges, vam fer cap a l’extrem nord-occidental de Bòsnia i Hercegovina, concretament a Bihac. Avui en dia, a primer cop d’ull, un lloc tranquil; durant la guerra, en canvi, un infern insofrible. 

Allí vam topar amb els damnificats per les tares estructurals d’aquest món nostre: milers de refugiats malvivint en condicions paupèrrimes a diferents camps improvisats Bira o Borici, per citar-ne alguns o bé ocupant edificis potser deshabitats, potser desballestats per bombes pretèrites. Nois joves, majoritàriament, d’entre vint i trenta anys. També algunes famílies senceres. Els bosnians, malgrat la manca de recursos o la inacció de les autoritats, acullen tan bé com poden els desplaçats, que provenen del Pakistan, l’Afganistan, Irac, Iran, Líbia… Escapen, com sol passar, de la guerra i la misèria. Esperen el moment per entrar a Croàcia i burlar els murs de l’Europa-fortalesa. Alguns, de fet, ja ho han intentat diverses vegades però han xocat amb l’hostilitat de la policia croata. A jugar i perdre, és clar, amb la inestimable col·laboració de les màfies. Els humans, del drama, també en fem negoci. 

CIGONYES I ORENETES

Novament a Croàcia, a la vall del riu Saba, hi trobem els aigüerols del Parc Natural Lonjsko Polje, la diana perfecta si aspireu trobar-vos amb la versió més desacomplexadament rural del país. En fareu prou aturant-vos a Čigoč, setanta quilòmetres a l’est de Zagreb, la capital de la república. A part d’acollir les oficines del parc, aquest poblet de poc més de cent habitants ha estat reconegut amb el títol de European Stork Village. Això, ras i curt, els permet explotar com a reclam turístic en una intensitat saludable, sostenible per al territori les nombroses cigonyes blanques (Ciconia ciconia) que cada primavera, fins a finals d’agost, s’hi aturen a viure. 

Al costat de Čigoč hi ha el poble de les orenetes (Hirunda rustica): Mužilovčica. Sembla que les dues espècies d’aus s’hagin repartit l’espai a la perfecció. Segons diuen, aquest lloc de nom impronunciable compta amb la major colònia d’orenelles de tota Croàcia. D’això també n’han fet bandera i animen els turistes a passejar-s’hi amb uns binocles a les mans.

VOLTA EL MÓN, TORNA AL BORN

Aquests dies, amb comptagotes, les cigonyes de Čigoč ja deuen començar a marxar. Iniciaran el seu llarg periple cap al sud del continent africà, Sahel avall. Tardaran prop de tres mesos en arribar al seu destí. S’hi quedaran un temps més o menys llarg i, novament, reprendran el mateix trajecte de tornada. Com cada any. Les orenetes de Mužilovčica, per la seva part, tampoc tardaran en escampar la boira. Els esperen molts quilòmetres per davant i una ruta migratòria plena tant de perills com d’oportunitats.  

Nosaltres, mentrestant, farem la nostra. Amb el passaport espanyol ens agradi o ens incomodi podrem seguir escapant-nos a racons llunyans quan la feina i l’agenda ens donin alguna treva. I persistirem en la nostra normalitat socialment acceptada, menjant kiwis contra el restrenyiment, assaborint pinyes dolcíssimes tot l’any, posant baies de Goji a l’amanida, fent del cafè un ritual de vital necessitat, comprant-nos roba a les grans marques, especialitzant-nos a adquirir productes a través d’Amazon.

Fixeu-vos que rarament ens qüestionem des d’on ens arriba el que tenim o el que ens envolta, quin camí fa, en quines condicions o quantes duanes supera. Costa d’entendre que en aquest món de mons sovint hi circulin més lliurement les mercaderies, les cigonyes o les orenetes entre tantes bèsties voladores que les pròpies persones humanes. I no sé com carai es deu poder arreglar, això, però la inacció, novament, no ens hauria de deixar la consciència en pau. 

Mentre escric aquestes línies, 507 persones rescatades a les aigües del Mediterrani pel vaixell Open Arms han esperat durant dies algun gest polític arribat d’Europa per poder desembarcar finalment a Lampedusa i ser ateses.  L’ACNUR ho havia denunciat però ningú, sembla, es donava per al·ludit. Al partit ultradretà VOX li ha faltat temps per denunciar l’ONG catalana per presumptes delictes d’infracció de la Llei Marítima i col·laboració amb organització criminal per al tràfic de persones. Fa escasses hores, la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, deixava la porta oberta a possibles sancions i recordava a Òscar Camps, capità de l’embarcació, que no tenen permís per rescatar persones. 

Un cop més: UErgonya.