Inici Opinió Petits grans amics

Petits grans amics

223

De petita (i no tan petita), quan encara vivia amb els meus pares, no vaig tenir mai animals de companyia. Bé, menteixo, podríem dir que vaig tenir algun peix dels que et toquen a les fires (qui no n’ha tingut mai un?), al ser un animaló petit i tenir-lo controlat en una peixera, no ens podia fer cap mal. En canvi, un gos o un gat era diferent… a casa, ni parlar-ne.

El motiu? A la meva mare no li agraden els animals. Recordo que quan era petita, si vèiem un amo passejant el seu gos venint cap a nosaltres, abans de creuar-nos, m’agafava fort de la mà i canviàvem de vorera. També, sempre que anàvem a casa dels meus cosins o d’algú que tingués gos, l’havien de lligar. El meu cervell feia automàticament l’associació: gossos = por = et poden fer mal.

No culpo a la meva mare de la meva por irracional als animals; simplement a ella també la van educar així. Si mires més a fons, veus com a la meva àvia tampoc li agradaven i no n’havien tingut mai a casa. Així, de generació en generació es va transmetent aquesta desconfiança cap als animals. Però tota regla té la seva excepció i, a la meva família, aquesta sóc jo. La meva germana, en canvi, segueix pel mateix camí de “gossos i gats, com més lluny millor”.

Quin és el secret? Conviure amb ells. Si t’hi relaciones i els coneixes, se’t capgiren tots els esquemes.

És el que em va passar a mi gràcies a la Pèls, la gossa canitx de l’Eva, una de les meves millors amigues. A l’Institut, més a l’època del batxillerat, em passava tardes i tardes a casa seva. El ritual era mirar “El cor de la ciutat” (que la seva mare ens havia gravat) mentre berenàvem un croissant o un entrepà, i a vegades fanta de taronja. Tinc el record de beure la fanta de taronja amb cullera. Sí, quines coses m’ensenyaven (però era més bona així)! Després fèiem deures i/o estudiàvem. I la Pèls ben arran de nosaltres.

Al principi la gossa no em feia gràcia per tots els prejudicis que se m’havien anat inculcant, però a mesura que varen passar els dies vaig veure que aquell animal no em volia fer mal, només donar-me amor. Sempre em donava la benvinguda amb la cua a tot drap i s’estirava al terra de panxa amunt perquè l’acariciés. Vaja, era una més de la família.

Allà vaig fer un canvi de xip, i una nova associació de conceptes: gos = amor = amistat.

Ja m’havia fet amiga dels gossos petits però encara no dels gossos grans ni dels gats.

Va arribar l’època de la universitat i de compartir pis d’estudiants, i de conèixer l’Èdgar, la meva parella. Allà, vaig conviure amb un munt d’animals: una conilla (la Trusty, que me la van regalar a mi i -ja us ho podeu imaginar- poca gràcia li va fer a la meva mare quan li encolomava els caps de setmana), diversos hàmsters, una cacatua, una rata de laboratori (sí, de petita encara feia gràcia però després reconec que era una mica anguniosa) i finalment un gat. És el que té compartir pis amb veterinàries…

A més, a casa dels pares de l’Èdgar tenien una gosseta, la Plinx, barreja de Yorkshire. De seguida ens vam fer amigues. Després hi va arribar la Numois (filla de la Plinx) i més endavant, l’Ares, un rottweiler. Un rottweiler! Qui m’hagués dit a mi que em faria amiga d’un rottweiler? Amb certa por al principi vaig anar veient que si eduques els animals amb amor, ells s’entreguen de la mateixa manera, siguin grans o petits.

Tornant al pis d’estudiants: els meus últims anys de carrera vaig conviure amb l’Scooby, un gat gras i molt carinyós. Mai abans havia conviscut amb un felí i per la meva poca experiència, tenia gravat al cervell: gats = distants = no te’n pots fiar gaire. A mesura d’anar passant el temps vaig veure que estava equivocada: l’Scooby era carinyós amb tothom i em volia donar afecte a la seva manera. Sempre tan discret, se’m posava a la falda, buscant contacte, demanant atenció. Això sí, sols quan ell volia. Després de tot el que em va transmetre aquell gat, vaig tenir clar que quan tingués una casa pròpia, també en volia un de gras i carinyós, que fos una mica gos, però, des del meu punt de vista, amb tots els avantatges dels gats: més nets, més tranquils, més silenciosos i més independents.

Quan el vam veure, va ser amor a primera vista. Diuen que no és l’amo qui tria el gat, sinó el gat qui escull el seu amo. Vam anar a una protectora i així va ser. Ell estava estirat a un llitet, marcant “panxeta”. Ens hi vam acostar i es va deixar acariciar tant com vam voler. És molt estrany que un gat es deixi tocar la panxa. Molt estrany! I més, si no et coneix de res. Veient la seva reacció amb nosaltres, la seva cara de bonàs i els seus adorables mitjonets blancs, ho vam tenir clar: era ell. I ell ens havia triat.

Ja fa més de dos anys que convivim amb en Nyoqui (sí, així vam decidir nombrar-lo per la seva “panxeta” rodoneta, com la pasta italiana “gnocchi”) i no puc estar més agraïda. Ell es fa estimar molt i ens ensenya grans valors a la vida, valors que el  programa “L’ofici de viure”, en el capítol “Lliçons dels gats” plasma a la perfecció.

De fet, aquest capítol dedicat als felins em va inspirar a escriure aquest article. Us el recomano a tots. Aquí us deixo algunes de les reflexions que fan en el programa:

  •         ACCEPTAR I NO JUTJAR:

La lliçó més important que podem aprendre d’ells és no jutjar, acceptar l’altre tal com és. Fins i tot, pots ser una persona molt maldestre i molt antipàtica i el gat estimar-te més a tu que a ningú.

  •         GAUDIR DEL MOMENT PRESENT:

Saben viure el present i saben gaudir del moment. Fan una sola cosa alhora i amb tota la seva atenció, implicant-s’hi al 100%. I normalment es demostra que quan tens el cap en el present és quan ets més feliç.

  •         DESCANSAR DE FORMA ABSOLUTA:

La major part del seu temps la dediquen a dormir i a descansar. Tenen la capacitat de descansar de forma absoluta, sense fixar-se si hi ha persones al voltant ni si hi ha música ni si hi passa una aspiradora, posen totes les seves forces només en desconnectar del seu entorn.

  •         INDEPENDÈCIA:

Són totalment independents, i per tant, només vindran, faran i estimaran quan ells vulguin. Això també li regala la llibertat a l’altre. No són éssers solitaris, saben estar sols, que és diferent.

  •         AMOR PROPI:

Comparteixen l’afecte amb els altres però primer són capaços d’estar bé per sí mateixos.

Moltes vegades, l’ésser humà es comporta per atendre compromisos, per quedar bé amb els altres, segons el que esperen d’ell, i a vegades, intentar agradar als altres és sinònim de falta d’autoestima. Aquesta gent, si es comportessin més com els felins que fan més el que volen, estarien més sans mentalment.

  •         NO FINGIR:

A vegades, poden semblar antipàtics, distants o indiferents, però simplement són autònoms, autèntics i no fingeixen. I això és el que pot fer semblar que siguin egoistes. Un gat no és egoista ni és generós, el gat és.

  •         ANTI-ESTRÈS:

Ens poden ser molt útils per combatre l’estrès ja que són naturalment desestressants. A través del seu ronc, que és aquesta vibració tan subtil, se sap que als humans ens produeix una immediata relaxació i baixada de les constants vitals, i entrem en un estat de plenitud, de petit plaer.

  •         CENTRAR-SE EN LES PRIORITATS:

Ho fan tot ben fet, quan tenen gana mengen, quan tenen set beuen, quan volen dormir dormen de debò. Si bé, viuen 7 vegades menys que una persona, un dia d’un gat és un dia d’una llibertat, un plaer i una connexió amb les pròpies prioritats que pot valdre per tot l’any d’una persona.

  •         CUIDAR-SE UN MATEIX:

Dediquen molt de temps a cuidar-se i netejar-se. Són uns animals molt nets, molts polits, i no fan mala olor quasi mai. També, s’encarreguen de que el seu territori estigui sempre ben cuidat i ben delimitat.

  •         FLEXIBILITAT:

Són uns grans mestres de ioga o de higiene postural per la manera que tenen de moure’s tan elegant, tan en equilibri, tan flexible. A més a més, si t’hi fixes, estan constantment estirant. Des de petits fins que moren, són igualment flexibles, igualment eixerits.

En els humans ens ho diuen, ves amb l’esquena recta, estira’t… però no ho fem.

  •         PACIÈNCIA:

Tenen paciència, no tenen pressa, estan vivint cada instant com l’últim, com l’únic. De fet, es veu en el seu esperit caçador, quan observen la presa, si cal, esperen i esperen, el temps que faci falta.

En fi, els gats són éssers savis i extraordinaris; de fet, tota la natura és extraordinària, nosaltres també ho seríem si ens n’adonéssim, si fóssim més natura, si fóssim més com ells i estiguéssim més harmonitzats amb el que ens envolta.

Certament, qui mai ha conviscut amb gats, o amb gossos (aquests poden ensenyar altres lliçons com l’amistat, fidelitat, valentia…), mai podrà connectar-hi i aprendre d’ells.