Inici Opinió Parlant la gent s’entén

Parlant la gent s’entén

453

Les parets parlen, diu l’Enric Ramionet. I siguin les parets o siguem nosaltres, quan parlem fem servir sempre paraules i expressions lingüístiques. Això és una banalitat, quasi una ximpleria de pura evidència, ben cert. Però convé tenir-ho present i és molt útil en situacions de debat dialèctic i de confrontació argumental: les paraules, com tots sabem, es poden fer servir de mil maneres. Poden descriure objectes, definir conceptes o expressar anhels i sentiments subjectius. També les podem utilitzar d’una manera realista o en un to més poètic i simbòlic, i tantes altres possibilitats que no esgoten de cap manera la riquesa oceànica d’una llengua.

El llenguatge té molts registres, s’expressa de manera diferent en funció de situacions diverses, té molts nivells, permet molts jocs. És el context i el raonament argumental el que acaba atorgant-li significat. Sigui com sigui, el que sempre fem quan l’utilitzem és expressar-nos, fer-nos sentir, comunicar-nos. Però si aquesta és una de les seves finalitats, convé anar en compte perquè també les paraules poden provocar tot el contrari, el barreig i la confusió, dificultant i entorpint el diàleg. Babel en seria un exemple extrem.

Si, per exemple, proclamo: “Portem un món nou als nostres cors”, que cita l’Enric (un virtuós de les paraules), el receptor ho ha d’entendre, tal i com ell molt bé diu, no pas com una descripció d’un fet real (és impossible portar tot un món dins el cor, no hi cabria) sinó com una voluntat i un anhel transformador de construir una societat nova, i si pot ser, millor que l’existent. Si, per contra, diguem “Catalunya és Espanya”, pot ser una manera de reafirmació personal o col·lectiva, sí, però també la descripció d’una determinada situació de fet. Ens agradarà més o menys, però ara per ara Catalunya forma part d’aquesta entitat político-jurídica que és el Regne d’Espanya. Tots els matisos poden ser interpretables, totes les possibilitats expressives, acceptables, però per una bona comunicació i amb voluntat d’entesa, és necessari fer un exercici de sintonització, parlar el mateix llenguatge,  reconèixer l’emissor, el registre i el context en que es mou. És la base de qualsevol diàleg.

Posats que hi estem, en el mateix escrit llegim : “el somni del nou món que guardem als cors”, referint-se a l’independentisme, “(…) és infinitament superior a la realitat trista, asfixiant, corrupta i degrada del règim del 78”. I això és ben bonic, noble, i ens mou a l’adhesió per simpatia. Però, és clar, ben mirat tampoc és difícil que un somni superi la realitat; de fet, és propi de la seva naturalesa, del món fantàstic al que fa referència. Per contra, la realitat, sigui la del “règim del 78” o de qualsevol altre, massa sovint és veritablement “trista i asfixiant”. Per això ens en volem evadir o volem transformar-la. Però és en la realitat on ens movem, on patim, vivim i lluitem, i volem canviar-la. Per fer-ho, ha de ser condició necessària tenir uns ideals, certament, una ideologia, unes conviccions i una sensibilitat que ens moguin a actuar, però l’activitat social, la política, ha de partir de la realitat, ha de saber descriure el món tal com és, quins són els fets intersubjectius i les relacions que el conformen. Només així podrem entendre’ns.

Podem somiar tant com vulguem, els somnis ens agraden, però si de debò volem transformar i millorar, no ja el món, sinó aquella part petita que ens concerneix de manera més directa, hem de procurar primer de tot posar-nos  d’acord en els fets i en com els anomenem, en el significat de les paraules. No confondre constantment els jocs del llenguatge, fer un exercici de realisme, tocar de peus a terra, veure i dir les coses tal com són. Després  ja trobarem les estratègies i procediments que siguin “realment” més eficaços i que acabin essent finalment també guanyadors.