Inici Opinió Banderes del nostres pares

Banderes del nostres pares

124

O bé, segons l’edat del lector, dels vostres avis. Les banderes són símbols i els símbols són fonamentals per a l’estructura social, la cohesió dels pobles i la pròpia afirmació personal. I sobre l’impacte dels símbols voldria reflexionar i donar-vos el meu personal punt de vista.

“Banderes del nostres pares” és una pel·lícula de 2006 que, curiosament, va tenir una bessona el mateix any i del mateix director anomenada “Cartes des d’Iwo Jima”. Totes dues tracten els mateixos fets –la batalla per al control de l’illa japonesa d’Iwo Jima el 1945– però vistos des dels dos punts de vista, el bàndol americà i el japonès, alternatius però no per força oposats. Aquest és el seu principal valor, fer-nos reflexionar sobre com “l’altre” existeix, té el mateix status humà que nosaltres i de fet ens considera a nosaltres “l’altre” justament. Tots dos tenen les seves pròpies lleialtats, objectius, llenguatges i formes de fer, així com els seus símbols.

Els símbols ens representen i per tant els hem de respectar, però potser ni sempre ni d’igual manera. Dependrà de què o qui representin i quina relació tinguin amb els representats. Aquí el respecte entra en conflicte amb un Dret Humà fonamental, la Llibertat d’Expressió, recollit a l’article 19 de la Declaració Universal del Drets Humans. Ara bé, com regular aquest conflicte inevitable per a evitar que provoqui enfrontaments majors?

Per exemple, la Senyera és l’estendard de Catalunya i per tant dels catalans. Cap català té dret a menystenir-la, però pel mateix motiu cap altre persona, ja que en principi no hi ha cap motiu per a oposar-se a la idea “Catalunya/catalans”. Ningú té el dret racional a negar l’existència de Catalunya o dels catalans. El que sí pot passar és que algú vulgui per exemple cremar una Senyera (una de seva, no cremar la del veí o la de l’Ajuntament) o si vol, mocar-se amb ella per oferir un missatge de rebuig al que significa. Qui fa això hi té dret a fer-ho, i suposo que ha d’assumir l’antipatia dels representats pel símbols que pretén denigrar. I no parlo aquí de la sàtira o l’humor, que son imprescindibles per a la higiene mental d’una societat, t’agradi l’acudit o no. Poso exemples crus i gratuïts com ara cremar-la. Els demòcrates acceptem la necessitat de protecció de la Llibertat d’Expressió. Punt i final, sigui la Senyera, la Rojigualda o la Union Jack.

Un cas diferent seria per exemple L’Estelada, que és la bandera de persones que estan a favor de la independència de Catalunya respecte d’Espanya. Hi pot haver, com de fet hi ha, persones que tinguin un fort argumentari en contra d’aquesta idea d’organització política de Catalunya i per extensió de l’Estat Espanyol on actualment s’inclou. Aquests tenen motius per a oposar-s’hi, així que la seva hipotètica acció en contra té fins i tot un suport racional que l’hauria de fer intel·lectualment més suportable pels afectats, tot i que l’ofensa de fet és la mateixa. Si vols mocar-te amb la bandera de Ciutadans o del PSOE, de la CEOE, de la CNT, del G-20 o amb l’estendard Vaticà et declares en contra dels principis que aquestes organitzacions defensen o de decisions o actes que han comès. Per tant, al meu entendre, mentre es mantingui la limitació de danyar els símbols a casa aliena, expressa’t com consideris, crida fort!

Només faria una excepció. Hi ha símbols que expressen missatges, opinions o principis contra els que ningú hi té dret d’anar. El símbol de la Pau, sigui un colom o una mena de emblema semblant al de Mercedes Benz, els de les campanyes contra el Càncer, per la Igualtat de Gènere, contra la Violència Masclista… o els llaços grocs, utilitzats a tot el Món per demostrar el suport als que avui no poden estar a casa seva amb els seus per qualsevol motiu. A Catalunya els llaços grocs fan referència a uns presos polítics que porten en presó preventiva més d’un any sense judici ni acusació. És una situació intolerable que mereix tot el nostre suport, per això portem i posem llaços grocs. El País sencer hauria d’estar-ne inundat. Ningú té dret a treure ni un sol llaç. Qui pensi diferent endavant, que creï un símbol diferent, però que deixi en pau els dels altres. Qualsevol altre posicionament és intolerància i totalitarisme.

Però que pensi que aquest símbol que haurà creat serà en general a favor de que hi hagi gent que no pugi estar amb els seus i en el nostre cas local català serà en pro que les persones siguin empresonades sense judici. Compte que no li acabi passant factura a si mateix en un futur! Karma, n’hi diuen.

P.D.: Amb aquest text escrit, m’acabo d’assabentar de l’anunci de les vagues de fam dels presos. El meu màxim respecte per la decisió, espero que obtinguin els resultats que esperen i crec que això reforça el que dèiem abans, la importància de mostrar-los el nostre suport tothora, sense defallir.