Inici Literatura Tibant línies | Jo sóc l’estranger, Salem Zenia

Tibant línies | Jo sóc l’estranger, Salem Zenia

149

Salem Zenia és l’home que hem convidat des de l’aula de filosofia del Casino per tal que ens mostri la seva vida, la seva persona i la seva poesia. Fa 10 anys que viu a Catalunya després que el PEN català l’acollí com a escriptor refugiat procedent de la Cabília algeriana. Activista, periodista, novel·lista, poeta massa cops amenaçat es va haver d’exiliar, juntament amb la seva dona, la Kaissa, que treballava amb ell en un diari a Algèria. Va haver de fugir per la seva seguretat i la dels seus fills.

Ens trobem a la plaça del Casino i em comença a explicar que fins fa poc treballava a Llagostera a un centre d’acolliment de menors, però que a causa del 155 van fer fora tothom i als nanos els van distribuir per altres llocs. Penso en els nens que arriben sols i que aquests dies dormen en comissaries perquè no saben on col·locar-los. Involuntàriament em poso trista i furiosa, com quan he vist les imatges als telenotícies estúpids que donen la notícia com si aquests nens fossin carnassa a distribuir i em pregunto què passaria si els ho fessin als “nostres nens”. Després m’explica el periple d’un nen del Congo que va fugir als 12 anys i arribà als 18 a Andalusia travessant deserts, màfies i policies i com n’ha quedat de trastornat. L’instint de supervivència té un límit i l’angoixa i la por provoquen males passades. Tot seguit em parla del racisme latent que es respira i penso en els prejudicis, en tots aquells prejudicis que tenim i que són un llast per les relacions humanes. Majoritàriament esdevinguts en condicions de pobresa econòmica i sobretot intel·lectual, ens mantenen en la ignorància, la por i la mala fe.

Passem a parlar dels interessos internacionals dels països que pesquen en aigües “internacionals” d’Eritrea, Marroc… Unes aigües abundants en peix i que els pescadors de la zona un dia veieren que ja no hi havia peix per a ells, que els grans vaixells provinents de països com Canadà i Japó s’emportaven el seu aliment. Pobre, Àfrica, pobre… Quin pecat han comès els països amb més recursos naturals per ser espoliats pel primer món? Precisament ser rics en recursos naturals. L’altra cara de la moneda: la política, les ideologies latents emmascarades d’interessos, religions, odis i diferències ancestrals.

Arriba l’Eduard per fer una entrevista prèvia a en Salem per a El Butlletí. Anem cap a dins i les paraules del poeta ens parlen d’història, de política, de vida, de morts, d’il·lusions i d’esperança, d’un poble que ha resistit i que segueix resistint a dins i a fora. El poble amazic compta amb 20 milions de persones amb 3.000 anys d’història però sense cap estat. Separades i sense contacte entre elles, ja no s’entenen amb els seus dialectes i difícilment podran continuar amb la seva identitat en estats que esclafen els seus drets com a poble sistemàticament. De la invasió otomana, passant per l’ocupació francesa i després la Independència d’Algèria amb consegüents guerres obertes i emmascarades, el poble amazic de la Cabília ha aguantat, ha lluitat i ha perdut molta gent, massa, a mans de governs de signe autoritari i imperialista. Algun “simple” accident ha acabat amb la vida de cantautors, poetes, escriptors, periodistes, mestres… La imposició brutal d’unes llengües com el francès i l’àrab no ha esborrat l’oralitat i la lluita dels poetes amazics com en Salem. El poemari Jo sóc l’estranger, que a Algèria no es pot trobar perquè està prohibit es divideix en 5 apartats: Llibertat, Amor, Ràbia, Revolta i Exili.

Aprengueu a dir no

Als mals dels mitjancers

que han comprat la pau

amb la sang del jovent.

 

Conviden a entrar a casa

aquests grans fills de gossa

que fingeixen la pau tot practicant la guerra.

 

Abandonen el lloc

de l’última batalla

deixant gemegar els morts.

 

En Salem ens parla de La primavera amaziga de 1980 i que l’únic diari que en va parlar fou Le Monde, assenyalant disturbis a la Cabília. Als anys 90 hi hagué una arabització brutal per esborrar la cultura amaziga com ja havien fet els francesos a finals del segle XIX, imposant l’àrab i canviant els topònims i també assignant cognoms diferents als membres d’una mateixa família. Centenars de morts per un poble que lluita sense cap estat al darrere i només amb la resistència de la tradició oral, explicant la història del seu poble i mostrant que no és la que s’explica en els documents oficials.

En Salem va triar Barcelona perquè Catalunya era el més semblant a la seva Cabília natal: zones muntanyenques i a la costa, el mar mediterrani. En un moment ens pregunta què faria ell a Noruega passant fred. Era un dels altres destins on hi té amics exiliats. La recança amb què ens parla de la seva Cabília esdevé un deure per donar a conèixer al món que ells existeixen, que tenen llengua pròpia i una cultura mil·lenària molt diferent de l’àrab. Ens queda clar que seguiran lluitant, lluitant fins la mort, però que almenys serà per una bona causa, per donar veu a tots aquells silenciats que són exterminats per ser diferents.

Començo a pensar que el món no té remei, però que val la pena quan trobes persones com en Salem, tan bonhomiós i disposat a explicar tot el que li preguntes encara que ell en un moment ens confessa que li encantaria parlar de literatura i no del seu exili. Les seves reflexions i els seus coneixements són tan grans que quedes bocabadat escoltant-lo. Quan pugem al Petit Casino i comença a recitar, la gent li demana que reciti en amazic. La cadència musical dels seus poemes esdevé un cant de resistència cap a un enemic que, com diu ell, avui és més perillós perquè no és visible. Aquí també ha patit atacs per part de grups integristes i segurament racistes, encara que no ens ho diu. Això el desconsola però també li dóna l’empenta per seguir lluitant per uns ideals de llibertat. I és que el Salem ha esdevingut estranger al seu país, a Catalunya i amb ell mateix.

Jo sóc l’estranger

He pres el pa comú, de les nostres sangs foses

i he passat al ras les llargues nits glaçades.

He donat una mà i he vessat ma sang.

I he ofert ma joventut

per veure un país lliure.

 

Retorna ara el bon temps,

revénen els ocells.

I ell intenta oblidar

i té el cor ben fred.

He volgut prou asseure’m a la mateixa taula.

Però jo sóc l’estranger.

 

Gràcies Salem per mostrar-nos la teva Cabília natal, la teva lluita i els teus poemes.