Inici Literatura Tibant línies | Elena Ferrante, sinònim de Nàpols

Tibant línies | Elena Ferrante, sinònim de Nàpols

410

La tetralogia d’Elena Ferrante ha estat i és un èxit de vendes a arreu amb la saga de Les dues amigues. Segurament n’haureu sentit a parlar, si no és així, us la recomano moltíssim. Aviso que els quatre llibres, que en realitat n’és un, creen addicció. Si aneu curts de son no el llegiu perquè encara dormireu menys. Tant la forma com el contingut fan que t’enganxis i no puguis deixar de pensar, somniar o recordar com les protagonistes.

L’èxit d’aquesta saga ha provocat que s’editessin els primers llibres de l’escriptora que no s’havien publicat mai al català i al castellà. També foren un èxit a Itàlia i Estats Units i provocà el  que s’ha anomenat «fenomen Ferrante». Una autora que entre d’altres coses no s’ha donat mai a conèixer ni ha dit el seu nom real.

Elena Ferrante és sinònim de Nàpols. És igual on estiguin ambientades les seves novel·les, l’origen napolità de les protagonistes sempre es desvetlla amb tensió i violència. El cordó umbilical dels carrerons estrets, el dialecte, la violència i el cos són tramesos en una vida en comunitat agressiva i claustrofòbica tant per homes com per a dones. Tanmateix, són elles qui acaben patint majoritàriament les conseqüències. Els homes esdevenen propietaris dels cossos de les seves dones, ningú pot mirar-les, tocar-les, però ells les poden humiliar i maltractar fins a matar-les: esposes, filles, germanes, nebodes… Totes elles portadores de l’honor dels seus homes.  

És curiós que un tema com l’honor i l’orgull masculí acabi relegat en el sexe «dèbil» i que la castedat i honestedat siguin termes femenins en últim terme.  Ferrante ens planteja molt bé aquest contrast psicòtic que fa que les protagonistes dels seus llibres a vegades es trenquin i s’alienin. Ferrante anomena frantumaglia al trencament interior que provoca l’angoixa de viure. L’autora explica que la seva mare quan no estava de bones deia que sentia la frantumaglia, una manera molt clara d’expressar aquesta esquinçada a les entranyes.

En les primeres novel·les de Ferrante: L’amor que molesta, Els dies de l’abandonament i La filla fosca, ens trobem dones que per moments perden el cap i es trenquen. És llavors quan aflora el passat napolità, més violent i masclista. La violència infringida es rebel·la en un cos femení que havia intentat amagar el seu origen. Quan surt, ho fa amb força fins i tot per sorpresa de la pròpia protagonista que intenta controlar el seu furor. Són dones esmicolades, les quals han tingut la fortalesa de fugir per sobreviure, encara que s’adonen que el passat el porten dins. 

El masclisme, a Nàpols i arreu, genera tota classe de pors i d’angoixes a aquests éssers considerats inferiors (dones), propietat dels seus pares, marits, germans o fills grans. El món no ha canviat en aquest ambient i els prejudicis de l’honor o  l’orgull, sempre masculí, sempre vigilant, obliga a les dones a actuar, moltes vegades, contra la seva voluntat. No mostrar-se massa guapa ni massa intel·ligent, quedar relegada a l’àmbit de la llar, treballar a casa cosint per quatre rals i subsistir. 

No hi ha espai per l’art, no hi ha espai per somniar. És per això que les que poden fugen i se’n van més cap al nord. Allí estan soles, roden per un submón estèril que els ha permès un xic de llibertat, gràcies als estudis, però la petja del masclisme aflora un altre cop a nivells acadèmics. Els «sostre de vidre», en diuen. 

Ja se sap que un escriptor sempre gaudeix de més respecte que una escriptora. Ja se sap que ells han escrit sobre les dones i han donat la imatge femenina de la literatura: Flauvert, Tolstoi, Clarín, Txéhov, Zweig, Mann, Mafuz i tutti cuanti; grans noms per descriure unes dones desgraciades, dèbils, i sempre culpables dels seus «errors» i «misèries». 

En les novel·les de Ferrante, el segon sexe esdevé la mirada única que lluita contra aquests prejudicis, contra la seva creació per esdevenir algú, un subjecte que vol, que mira, que lluita per sortir d’aquesta opressió patriarcal. Ferrante mai presenta les dones com a víctimes, mai podrem ser condescendents amb elles, sinó les tractaríem com a éssers de segona.  Les dones de Ferrante són com qualsevol dona que lluita contra les seves misèries, tabús i prejudicis de gènere que provenen d’aquest conglomerat social misogin, majoritàriament inconscient.