Inici Literatura Costa Brava Experience

Costa Brava Experience

534

La costa d’Alou. Proveu de parlar-ne als qui no saben on és. Us diran: «La costa de l’ou?». Jocositats de la fonètica que doten de cert atractiu l’indret on congreguen la C-35 i la C-65; una botiga de mobles i un restaurant de menjar ecològic d’alta gamma; i, a aquestes alçades de juny, famílies benestants de Barcelona i Girona amb els maleters plens de para-sols, cadires plegables, cremes de sol, tovalloles, barquetes inflables i salabrets. És divendres. Avançar en direcció a la costa és una quimera si es va dins d’un cotxe, però per a nosaltres, que transitem pel carril del narrador, en un salt de paràgraf serem en una de les platges de la Costa Brava. La que vulgueu.

—D’aquí vint minuts la vela del catamarà ha d’estar hissada. Avui comença un grup inexperimentat. Ja saps el procediment: teoria a dalt, llavors pràctica a terra i l’última hora surts una estona a mar. Avui només duus tu el timó, però. Fes un ris, que el garbí pujarà. —dictaminava ell amb seguretat de veu i desconfiança d’ulls.

—Perfecte—vaig dir amb la veu mentre em renegaven ventre i cervell.

«Perfecte». Sempre deia perfecte perquè sabia que era l’única resposta que el deixava més o menys tranquil. No el mirava mai als ulls, no fos cas que veiés que tan, tan perfecte no em semblava. I, per mal que em faci, ho reconec: no el mirava als ulls perquè em feia por. Una por que ara em sembla ridícula; un vel que m’impedia pensar amb claredat i, en conseqüència, engegar aquella feina de temporada a la merda. Però no. Desembolicava amb pressa l’entrepà i l’engolia d’una manera impròpia pel que s’espera d’un homo sapiens. Era la manera de retallar minuts al dinar i afegir-los a l’ínfim descans a la gespa del parc del darrere. Un oasi verd, un zona enjardinada on sentir-se lluny de la platja malgrat ser-hi.

—Som-hi, campió; anem pujant els caiacs? —deia quan el sol ja no escalfava gens ni mica i venia de gust cofar-se en la caputxa d’una dessuadora.

Llavors jo només tenia esma de celebrar la proposta, en lloc d’analitzar la pregunta, com s’esperaria d’un humà anatòmicament modern:

  1. No parlis en primera persona del plural si seran les meves lumbars les que els arrossegaran de la vora de la platja fins la barraca.
  2. No em diguis campió perquè aquí l’únic campió ets tu que et passes tot l’any navegant per les costes del Brasil amb els calés que has fet aquests dos mesos i escaig. No em diguis campió si només soc un ignorant que no sap què implica no tenir contracte.
  3. Si vols només els pujo, però sé perfectament que també em demanes implícitament que els col·loqui de través, que quedin ben arrenglerats, que passi el cable pels forats de desaigua i els tanqui amb un cadenat. I, en acabat, com de costum, m’anunciaràs que demà tenim un grup de caiac a primera hora i que cal que vingui una bona estona abans per tornar-los a baixar arran de mar, no fos cas que els clients russos, alemanys, francesos o vaticans s’herniessin ajudant-hi.

—Perfecte.

Fem un petit salt enrere: el dia abans de començar jo sortia d’un examen final de cultura clàssica de tercer d’ESO. Ens va convocar —a mi i a tres desgraciats més menors de setze anys— al que n’anomenàvem la caseta: un barracot a l’alçada de la carretera amb una porta d’alumini blanca que en obrir-se xerrica amb els grans de sorra que s’escolen a les conjuntures i a les xarneres. Un tauló de fusta flasc, col·locat a la façana, diu Costa Brava Experience amb lletres blaves que imiten les formes del mar. De dins, dels neoprens penjats i les veles enrotllades, n’emana una olor d’humitat salada. La llum que entra per la porta i des d’una petita finestra alta descuida molts racons, com si en realitat s’estigués posant per obligació en un indret on el que hi escau és la foscor. Davant per davant de l’entrada hi ha la taula de l’amo, en la situació privilegiada que, des del seient que recorda al dels professors de l’institut, albira bona part dels seus dominis a la sorra. La seva mirada a tot arreu, sempre. És aquí on, assegut i amb un posat seriós, cada capvespre el veia comptar i apilonar els bitllets per colors.

—Sou uns afortunats. Molta gent es passa l’estiu tancada en oficines. Vosaltres sou aquí, al paradís. — Ens deia assenyalant la platja des de la seva torre de marfil.

No ho érem. Cap de nosaltres. Treballar a la Costa Brava a l’estiu no és garantia de res més que d’explotació. No, no érem uns afortunats. I encara menys la Laura, que va negociar-li una reducció horària per poder-s’ho combinar amb la feina de cambrera de discoteca. Una reducció horària en un sector en què no se sap l’hora de començar fins el vespre anterior i on la demanda marca l’hora de plegar.

Is it possible to rent a kayak? —preguntaven sempre, oportuns, uns cossos rubescents i greixosos quan donàvem el dia per fet— We would like to see the sunset from the sea. — I miràvem amunt i vèiem la porta blanca d’alumini oberta i, enmig de la foscor humida, uns ulls atents. Uns ulls que encara avui no sé de quin color són perquè no els mirava mai de prop. Ells, els guiris, feien ulls de gat que demana pinso.

Perfect.

La Laura s’estalviava aquells moments, o, de fet, els intercanviava per d’altres. Quan queia el dia entrava als lavabos públics de la platja amb una motxilla i en sortia vestida amb una faldilla vermella, el cabell planxat, les sabates de taló, ulls i llavis pintats, i un munt de detalls més que a mi se m’escapaven, però que li eren exigits per algú no menys exigent que el rei de la platja: el sobirà de la nit.

El sobirà de la nit duu unes ulleres de pasta i parla amb la barbeta aixecada. Els que ara li guarden el regne sota la designació de porters, de petits li robaven els entrepans al pati de l’escola. Ell se’ls mira ara, ho recorda i trempa. No és un trempar vigorós, però la titola li estreny la vora i diríeu, per la rodanxa que queda als calçotets, que s’escorre lleugerament. La venjança és un plat que se serveix en silenci. El cul de la Laura en canvi, se’l serveix en els èxits del reggaeton del moment.

—És un imbècil —em va dir un dia a l’ombra del tendal de les veles de windsurf.— Però necessito el curro.

—Ja.­

Vaig aprovar-li l’argument mirant de cua d’ull la caseta. Patíem del mateix mal, i ella per partida doble. Era guapa, la Laura. D’aquella mena de gent guapa en què hi conflueixen l’elegància, el sexi i la delicadesa; i a sobre no s’ho tenia cregut. Però jo sempre vaig guardar-hi una distància prudencial, com si temés de caure al sac dels homes que li feien la vida impossible. Volia diferenciar-me’n i m’estava bé de ser algú a qui pogués abocar les seves desgràcies. Si ara pogués tornar a alguna d’aquelles converses en qualitat d’editor del temps i l’espai, n’eliminaria les ocurrències heroiques que m’empescava per consolar-la —estèrils i ridícules— i al seu lloc hi posaria silencis d’aquells que ho diuen tot i abraçades en moments oportuns.