Inici Opinió La sobretaula | Visc per treballar?

La sobretaula | Visc per treballar?

366

Un cafè doble, o triple. Tot el que la tassa suporti, perquè la que està a punt de desbordarse és ella. Acaba d’arribar a la feina després de 90 minuts d’odissea en transport públic, una caminada i dos autobusos. La Dalia lluita per una vida digna que en realitat li està costant la salut. Treballa per viure o viu per treballar?

L’explotació laboral és tan antiga com la humanitat. Però és un un virus que sap prendre tantes formes que se’ns torna impossible d’exterminar. S’estén en les cuidadores internes que treballen en condicions inhumanes, a les temporeres de la maduixa a Huelva que pateixen abusos i als becaris sense salari que treballen en un restaurant d’estrella Michelin. El món laboral es transforma, però l’esclavitud tan sols es disfressa: dels obrers del segle XX als emprenedors del segle XXI, arribant potser nosaltres mateixos a ser més descarnats del que un dia un patró hagués estat amb nosaltres. I es que la paraula explotació descriu exactament “l’abús d’algú en profit propi”. I no és cert que som els primers que abusem de nosaltres? Explotació no és tan sols treballar en condicions inhumanes, sense contracte ni assegurança, i ser abusats i malpagats treballant jornades interminables a l’hosteleria o a les mines. Acceptar i propiciar l’explotació no és també fer hores extres i no reclamar que se’ns paguin, sortir tard de la feina, treballar a casa en un dia de descans o proposar reunions fora de l’horari laboral?

No sabem dir que no? No volem dir que no? Hem pensat mai si ens estem forçant? El canvi de paradigma passa primer pel canvi en cada un de nosaltres. A la oficina de la Dalia els companys es serveixen tasses de cafè de la mida d’una sopa. Per què? Compto i recompto i no em surten els comptes. O si es que compto bé, será que no surt a compte? La majoria passen 12 hores cada dia fora de casa, 60 a la semana, 4 mesos complets en un any. I quan descansen em pregunto: quan viuen? A banda de diners l’únic que guanyen al treballar més del que el cos hauria de resistir és infelicitat, malaltia, frustració i envelliment. L’estrès i la pressió ens enverinen la il·lusió, el cansament mata la motivació. A qui devem tant? Ens respectem molt poc i no reconeixem el nostre ritme. El nostre cos ho suporta tot. Molt abans fins i tot que algú intenti abusar de nosaltres, som els primers que ens pressionem. I així seguim. I seguim. I seguim. Essent excessivament productius. I alguns excessivament infeliços intentant guanyar prou diners per a comprar la felicitat. Sabem tot el que perdem treballant per guanyar? Les multinacionals i la publicitat s’han encarregat de generar-nos unes necessitats irreals per a mantenir-nos disposats a ser productius per tenir la llibertat de consumir. I no és a més cert que quan som més productius del que hauríem estem eliminant una plaça laboral que podria ser una bona oportunitat per a algú altre? I per a qui som tant productius?

Hem crescut en un sistema educatiu desfasat enfocat encara a la productivitat industrial i mantingut per la dictadura del sacrifici. Ens han format per a ser més treballadors que persones. El sistema ens ha fet a mida per a sostenir un capitalisme ferotge que sobreviu justament gràcies a la nostra autoexigència productiva. Avui que tristament llegim el món en termes mercantils, som tan o tan poc importants per al sistema com tanta o tan poca riquesa siguem capaços de generar. Avui que ja només sabem valorar les coses pel preu que marca una divisa hem oblidat que el temps és el capital més important que tenim i que ens és regalat. Hem oblidat que són moltes les coses importants que es guanyen amb temps. I avui ja no reclamem ni tan sols quan ens sentim explotats. Coneixem els nostres drets i els exigim? Si no ho haguéssim fet mai, avui encara treballaríem setze hores i les dones no tindríem dret a accedir a les mateixes feines que els homes. Però al món d’avui la terciarització de la feina ha provocat la pèrdua del sindicalisme i la individualització dels treballadors. Treballar des de casa és molt còmode, però ens aïlla. Aquesta pèrdua de la col.lectivitat i aquest verí de la competència ens aboca imparables a la pèrdua de la lluita i la organització. On és la resistència?

La Dalia se sent afortunada de tenir una feina. En el dilema entre la realització professional i la vida calmada segueix perdent els dies per uns negocis que no són el seu projecte, per uns fins que no s’adiuen al que pensa i el dia que es jubili s’adonarà que ha malgastat tota la vida. Ella i tots els que treballen al sector privat hauran enriquit més als més enriquits i consumits per la rutina i el cansament hauran perdut l’oportunitat d’alçar-se en comú per exigir la millora dels seus drets. Un mes sencer cada any és el que perd la Dalia en desplaçar-se a la feina. I quan hi arriba? Es serveix un cafè doble, o triple. Tot el que la tassa pot suportar perquè ella ja no pot més. I així segueix, així seguim, amb més cafè que sang al cos per resistir la condemna de viure per treballar. Si la feina ens roba la vida, direm prou?

*Aquest article es va començar a escriure el dia 1 de maig, dia de la commemoració de la lluita dels treballadors, però no s’ha finaltizat fins avui 54 dies després,demostració fàctica de que aquesta fam de temps i aquest virus de l’autoexplotació afecta fins i tot aquelles que els tenim ben present i intentem fer el possible per combatre’ls.