Inici Literatura Guanyadors de les categories juvenils de Sant Jordi: El vell jardí de...

Guanyadors de les categories juvenils de Sant Jordi: El vell jardí de l’àvia, de Ruth González

487

Aquesta és una història que només l’entendran les persones que creuen en els contes i la fantasia i que pensen que els somnis es poden fer realitat.

Era una tarda a finals d’estiu, les fulles dels arbres ja havien començat a perdre el seu color verd i començaven a vestir-se amb els colors daurats de la tardor. Les vacances d’estiu s’anaven acabant. Aviat tornaríem a la ciutat i això significava tornar de nou a l’escola amb els amics. Encara que l’estiu havia estat molt divertit a casa de l’àvia, ja tenia ganes de tornar a la ciutat. Aquest any, però, també vindria amb nosaltres l’àvia, perquè ja s’estava fent gran per quedar-se sola a la gran casa tot l’hivern. No obstant això, seria divertit tenir-la amb nosaltres fent-nos els seus pastissos i galetes.

Aquella tarda, mentre mirava per la finestra cap al jardí, vaig veure una cosa brillant que es movia cap amunt i cap avall. No parava de moure’s. Moguda per la curiositat, vaig sortir de la meva habitació i vaig baixar les escales cap al jardí. Sí, allà encara hi havia aquella cosa brillant com l’or. En acostar-m’hi vaig veure que era un ésser diminut amb ales. Jo volia cridar fort, però ella em va parlar i em va dir:

– Si us plau, no cridis! No t’espantis! Si ho fas, tots vindran a veure què et passa i em tancaran en un pot de vidre i voldran que tothom em vegi i s’acabarà la màgia. Et prometo que no et faré res.

Passat el primer ensurt, em vaig agenollar a terra per veure-la millor: vestia una túnica daurada i gairebé transparent. El seu cabell era llarg i ros. Les seves orelles punxegudes i els seus ulls grans i blaus com el mar. A la seva esquena tenia un bonic parell d’ales daurades que emetien llum cada vegada que es movien.

Li vaig preguntar com es deia i em va dir que el seu nom era Estela, ja que era una fada missatgera i era l’encarregada de portar les notícies a qualsevol lloc que fes falta. Tot d’una, la fada va treure alguna cosa de la seva bosseta i va bufar amb força sobre meu. De sobte, em vaig fer tan petita com ella. L’Estela em va dir que no m’espantés, que això passaria aviat, però que abans havia d’anar amb ella al palau de la Reina de les fades, ja que aquesta m’havia de dir una cosa molt important, i d’això podria dependre el seu futur.

Vaig acompanyar a l’Estela pel jardí veient que passava per sota de tota classe de plantes que la meva àvia hi tenia plantades. Vaig passar pel costat de les margarides i les hortènsies, que em van resultar espectaculars vistes des d’aquí i un grup de magnòlies em va cridar molt l’atenció.

Mentre caminàvem juntes pel jardí, vaig poder observar que una de les seves ales no estava completa. Li faltava la meitat d’aquesta i li vaig preguntar a l’Estela què li havia passat i per què tenia així l’ala. La fada em va explicar que l’havia perdut feia temps ja, en una missió molt semblant a aquesta, però aquesta vegada va haver d’enfrontar-se amb un gat i, en sortir fugint d’aquest, se li va trencar l’ala. Va tornar a buscar-la, però ja no la va trobar. Des d’aleshores no pot volar tan ràpid però a ella no li importava, ja que seguia complint amb el seu treball. Seguíem caminant i vam passar per un riu, que jo vaig suposar que era l’aigua que perdia la vella mànega, fins arribar al vell parterre.

El vell parterre era la part més antiga del jardí. Allà antigament hi havia una font a la paret, un gran arbre que feia ombra a l’estiu i moltes flors de molts colors. Fins i tot hi havia un petit sortidor. Abans s’hi havien celebrat moltes festes però, des de fa temps, està molt abandonat. Això m’ho ha explicat la meva mare, encara que ella mai no ho ha vist així. Diu que, quan era petita l’àvia, la seva mare, va deixar de cuidar-lo i segueix així. A més l’àvia mai ens deixa acostar-nos gaire a aquest costat del jardí. Diu que està vell i brut i que qualsevol dia hauria de arreglar-ho.

En arribar allà ens vam trobar amb una enfiladissa molt alta. Les seves branques estaven seques, la fada va apartar diverses branquetes que en realitat feien de porta i vam traspassar a l’altre costat. Em vaig quedar sorpresa en veure el que els meus ulls estaven veient. Era realment meravellós, mai he vist una cosa així. Hi havia moltes cases diminutes penjant de les branques de l’arbre i moltes fades movent-se d’un costat a l’altre, semblava que totes tinguessin alguna cosa per fer.

Era realment preciós. L’Estela em va guiar per un camí ple de buguenvíl·lies i campanetes que feien de fanals i al final d’aquest hi havia un fabulós palau, on vivia la reina de les fades. L’Estela em va fer entrar-hi, i em va deixar en un saló central on hi havia set fades de diferent color. Totes juntes em feien recordar els colors de l’arc de Sant Martí. La reina de les fades tenia un color molt lluminós, un color blanc i platejat alhora i, dirigint-se a mi, em va dir:

-T’he fet cridar, perquè només tu ens pots ajudar a salvar el nostre món. Hem sabut pels nostres missatgers que la teva àvia vol fer reformes al jardí. Fins i tot vol trucar a un jardiner perquè ho arregli i podi l’arbre. Com pots veure, si això es porta a terme, nosaltres les fades ens quedarem sense casa. Ja fa molts anys que vivim aquí i si tot queda destruït, nosaltres morirem.

Jo li vaig contestar:
-Majestat, no sé com puc jo ajudar-vos en això…

I ella em va dir:

– És fàcil, petita. Només has de convèncer la teva àvia perquè deixi el jardí com està i no truqui a cap jardiner, però no has dir-li que nosaltres vivim aquí perquè la màgia s’acabaria.

Tot d’una, vaig sentir un brunzit molt fort repicant a les meves orelles i me les vaig tapar amb les dues mans… era el brunzit del meu mòbil que estava enganxat a la meva orella al costat del coixí. Em vaig despertar ràpidament i vaig veure que em trobava estirada al llit, com si hagués fet una llarga migdiada. Vaig pensar en el que havia passat feia tan sols un moment i vaig creure que tot era fruit de la meva imaginació o d’un somni, ja que gairebé era l’hora de sopar.

Vaig sortir de la meva habitació pensant encara en el que havia passat i, sense adonar-me em va dirigir corrents al vell jardí. En passar per la porta, vaig ensopegar amb la meva mare i aquesta em va preguntar que a on anava amb tanta pressa. Jo li vaig dir que havia de veure alguna cosa en el vell jardí i ella va voler saber el què. Jo volia explicar-li tot el que havia viscut aquella tarda però, en realitat, ella també em diria que havia estat un somni i que no pensés més en això, però no, ella va insistir i al final li vaig explicar la història de la fada. En acabar el meu relat, ella va somriure d’una manera molt estranya i em va mirar als ulls. Després, es va treure del coll el seu penjoll preferit i em va dir:

– Mira, filla.

Va obrir la perla del penjoll i al seu interior hi havia una petita llum. Jo vaig quedar sorpresa en veure allò, doncs era el trosset d’ala que li faltava a l’Estela.

La meva mare ho va col·locar en el meu dit i em va explicar que, quan era com jo, també havia tingut un somni semblant al meu en el vell jardí. Quan ella es va despertar va trobar al terra de la seva habitació el trosset d’ala i no va saber què fer amb ell. L’hi va ensenyar a la seva mare, o sigui la meva àvia, i aquesta li va dir que el guardés, que era com un petit tresor i que algun dia potser ho podria tornar. Des d’aleshores ho havia guardat dins de la perla. Les dues ens vam mirar i vam decidir que havíem de tornar-li la part de l’ala a l’Estela i vam anar juntes cap a la part vella del jardí. Van deixar el trosset d’ala sobre el pètal d’una flor i ens en vam anar abraçades. En arribar a casa, vam poder sentir com l’àvia parlava a la sala amb el jardiner del poble. Aquesta li deia que d’aquí a uns dies hauria d’anar a la ciutat a passar l’hivern i volia deixar arreglada la part vella del jardí. Jo em vaig quedar horroritzada en sentir allò. La meva mare no sabia què fer però, la meva àvia es va posar a riure veient les nostres cares, ja que aquestes haurien de ser de pànic.

L’àvia ens va dir que feia temps que volia arreglar-lo perquè li va prometre a la seva mare i a la seva àvia, però també ens va dir que no hauríem de preocupar-nos de res, doncs elles estarien fora de perill. Ens va fer un gest de complicitat amb l’ull.

L’endemà, en despertar-me el primer que vaig fer va ser baixar al jardí per veure si tot estava igual. La meva sorpresa va ser veure que el jardiner ja estava fent la seva feina. Vaig córrer cap a allà i vaig poder veure com aquest estava instal·lant en el vell parterre una mena d’hivernacle i vaig respirar alleujada. Vaig veure a la meva àvia observant- me des d’un balcó. En mirar cap amunt, aquesta va moure el cap com complaguda. Van anar passant els dies sense cap novetat, com si res d’això no hagués passat. Jo no havia tornat a veure a l’Estela. M’hagués agradat comprovar si tenia bé l’ala.

Era la meva última nit a la casa de l’àvia. Demà tots sortiríem per anar a la ciutat. Em vaig ficar al llit, vaig tancar els ulls i vaig imaginar que la fada entrava per la finestra i, aturant-se a les meves mans, em donava les gràcies per haver salvat la seva llar i per retornar-li el trosset de l’ala. Fins hi tot vaig creure sentir la seva veu acomiadar-se de mi, però no. Aquesta vegada tot havia estat un somni i allà no hi havia ningú.

Al matí, en recollir les meves coses de la tauleta de nit alguna cosa va caure a terra. Vaig pensar que era una arracada per què era molt petita i, en recollir-la, em vaig adonar que era una sabata de l’Estela. Aquest brillava com una perleta. La vaig sostenir sobre la meva mà i em vaig posar a riure: l’Estela va venir aquí ahir a la nit…

La vaig guardar com un tresor en una capseta de plata i encara la conservo. Potser algun dia d’estiu, no molt llunyà, amb el temps li pugui tornar.

Aquesta és la història del final d’un estiu on les fulles dels arbres començaven a perdre la seva verdor i començaven a vestir-se amb els colors daurats de la tardor.

Ruth González Durà. 2n ESO