Inici Literatura Guanyadors de les categories juvenils de Sant Jordi: Una nit qualsevol, de...

Guanyadors de les categories juvenils de Sant Jordi: Una nit qualsevol, de Mònica Vicente

158

Una tarda de dissabte, com una altra, jo estava al meu sofà estirada pensant en les meves coses i amb la música connectada al mòbil. Inesperadament, em va arribar un missatge de l’Amanda. “Mònica guapa, t’agradaria venir aquesta nit a sopar amb tots a casa meva? Digue’m alguna cosa, quan abans millor, un petó”. Era el millor missatge que podria rebre aquell dia. Vaig contestar immediatament dient que sí i tot seguit preguntant què havia de portar. Esperava ansiosa per poder passar una bona estona amb les meves amigues.

Eren dos quarts de nou quan sortia tranquil·lament de casa. Vaig agafar les claus de casa i uns deu euros en monedetes i vaig anar cap a casa l’Amanda. De camí allà, ja era fosc, i només sortir de casa vaig observar que hi havia un home desconegut plantat a la vorera de davant del meu pis. Em mirava fixament, vaig sentir una sensació estranya. Sense donar-li gaire importància vaig emprendre el meu camí.

Caminava ràpid, feia fred i tenia ganes d’arribar. Caminava i caminava i em sentia com observada, volia arribar ràpid. De cop i volta vaig sentir un calfred dins meu i sense pensar-m’ho gaire em vaig girar i vaig fixar la mirada en la fosca silueta que es veia al llarg del carrer. Se’m va fer un nus a la panxa, el carrer estava fosc i encara em quedaven un vint minuts fins casa l’Amanda. Vaig girar un carrer que estava força il·luminat i em vaig tornar a girar. La silueta s’havia quedat quieta, apartada de la llum de la farola cosa que feia que no se li veiés el rostre. Semblava un home de mitjana edat de un metro vuitanta. Vaig començar a caminar molt més ràpid. Al girar el següent carrer a l’esquerra em vaig creuar amb un home que em va xocar l’espatlla, fent que quasi caigués a terra. Em va venir al cap l’home de la silueta, i en qüestió de segons un altre calfred s’apoderava del meu cos.

A l’arribar a casa l’Amanda, vaig entrar per la porta de davant que estava trencada i em permetia l’entrada al jardí davanter. A l’entrar, l’home estava allà, a uns metres de mi mirant-me. Encara no li veia la cara, la llum de la nit era escassa. Va sospirar i tot seguit va riure irònicament. -Té Mònica.- va dir amb veu ronca, i tot seguit va alçar la mà. A la seva mà hi havien les meves claus de casa. El cor m’anava a mil. Desitjava que algú estigués veient allò i m’ajudés. Sentia molta por. No sabia com actuar i em vaig quedar com paralitzada. L’home caminava lentament cap a mi i jo cada cop m’allunyava més. En qüestió de segons, em vaig despertar dins d’un cotxe. No recordava com havia arribat allà. Sentia por, angoixa i no em podia moure. Es van encendre les llums de dins del cotxe i vaig veure com l’home desconegut que estava assegut al meu cantó, treia un ganivet de la butxaca. Se’l mirà i acte seguit i sense pensar-s’ho gaire me’l clavà a l’abdomen. El dolor que vaig sentir va ser inexplicable.

De cop em vaig despertar, jo era al meu sofà, amb el mòbil a la meva falda i els auriculars posats. Eren dos quarts de nou, i res del que havia passat era real. Tot havia estat un somni. Em vaig aixecar vaig agafar les claus de casa i uns deu euros en monedetes i vaig anar cap a casa l’Amanda. Al sortir de casa vaig observar que hi havia un home desconegut plantat a la vorera de davant del meu pis. Estava vivint el meu somni? Els calfreds, l’home… va ocórrer tot com al meu somni, vaig arribar a casa l’Amanda, vaig entrar per la porta de davant, vaig tocar el timbre però just en aquell moment arribava el pare de l’Amanda i m’obrí ell la porta de casa seva. Al moment un calfred passava per tot el meu cos, tornà la sensació estranya dins meu.

– Ja soc a casa, Amanda. – em digué el pare només entrar. Se’m posà la pell de gallina al sentir la seva veu. La mateixa veu, quasi la mateixa història. No entenia res. Tot seguit vaig veure com el pare es dirigí a la cuina i com es va treure un ganivet tacat de la butxaca i el rentà ràpidament. Espantada, vaig pujar directa cap a dalt. Em vaig asseure al llit de l’Amanda, esperant a que sortís de la dutxa. Va arribar a l’habitació i la vaig saludar. Semblava que no em sentia, em sentia invisible. La cridava i no em sentia. Vaig anar a agafar-li el braç i la traspassava, com si una força sobrenatural em permetés tal cosa. Mai més vaig poder arribar a tenir contacte amb ningú més. Setmanes més tard van publicar al diari la meva desaparició. I en aquell moment vaig entendre que el suposat primer somni que vaig tenir va ser el meu últim dia amb vida.

Mònica Vicente