Inici Opinió Entre els uns i els altres, la feina per fer

Entre els uns i els altres, la feina per fer

637
Mercè Caso. Foto: Adrà Costa. Publicada a Nació Digital el 27 de febrer de 2020.

No és freqüent que els jutges i magistrats en exercici participin en mitjans de comunicació o concedeixin entrevistes en les que exposin les seves opinions o punts de vista. Menys encara per tractar qüestions molt vives i que s’estan tramitant en processos judicials oberts. La seva independència i imparcialitat els obliga a mantenir aquesta distància. Es considera que ells ja es manifesten i es posicionen a través de les seves resolucions, en els autos i en les sentències que dicten, que tenen també, com hem après, força executiva. Per això es fa més interessant encara quan podem llegir una d’aquestes entrevistes, i si la jutge que la concedeix, com és el cas que ens ocupa, és justament la Degana de Barcelona i membre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra. Mercè Caso. La temàtica a la que fa referència no  és qualsevol, és de molta actualitat i amb conseqüències importants: l’aplicació de la normativa en temes d’habitatge (NacióDigital 27/02/2020). 

Posem-nos en antecedents. La Generalitat va aprovar un Decret-llei, validat posteriorment pel Parlament, per millorar l’accés a l’habitatge. Una de les mesures destacades que preveu és la necessitat que en casos de demandes o de processos de  desnonament, per impagament d’un deute hipotecari o del lloguer per part de persones vulnerables, els propietaris, si són bancs o grans tenidors, estan obligats a oferir-los prèviament un lloguer social. D’aquesta manera es volia evitar determinats processos judicials i desnonaments, sempre perjudicials per a les persones amb més dificultats. Aquest era el canvi més important que introduïa aquella norma.

Doncs bé, d’acord amb la interpretació del redactat i del contingut del Decret que es fa des de la judicatura, aquest objectiu no s’acaba d’aconseguir. Els jutges de l’Audiència Provincial de Barcelona ja han acordat un posicionament comú, establint que els desnonaments no es podran evitar encara que no s’hagi ofert l’alternativa obligatòria d’un lloguer social. Aquesta condició, diuen, no es pot considerar tampoc un requisit per no admetre o per aturar una demanda judicial. El que sí habilita la norma és, en tot cas, a imposar una sanció econòmica als bancs o als grans tenidors que ho incompleixin, que es tramitarà per via administrativa.

Semblaria, doncs, que ens trobem en un altre cas, com passa sovint, en que el sentit de la interpretació de la norma per part de qui l’ha d’aplicar, acaba desvirtuant l’objectiu primer per a la qual va ser dictada.  Però potser la cosa no és tan senzilla, potser no tota la responsabilitat d’aquesta acció contraria a la pretesa recaigui en els jutges.

Tornem a l’entrevista amb la Degana Sra. Caso: “Els magistrats entenen que el nou decret no introdueix expressament una impossibilitat d’atendre les demandes de desnonament. Si el Govern ho hagués volgut així, s’hauria d’haver introduït de forma expressa al Decret” (el destacat és meu). No podria ser més entenedora. I això ja és un altre tema. Ve a dir que no es tracta d’una redacció del Decret mal feta, incorrecta o ambigua, sinó que el redactat no recull aquella condició restrictiva només per la pròpia voluntat del Govern, bé perquè aquest no ho considerava necessari o perquè senzillament no era la seva intenció expressa. No es tractaria d’un simple error o un descuit, sinó de la manifestació d’una voluntat: “El legislador podria haver establert que, si l’obligació no es compleix, el propietari no pot posar la demanda. Però el legislador no va fer això”. 

Per què?, podem preguntar-nos. Per què el Govern no va ser així de clar a l’hora de redactar i regular aquestes situacions? Doncs no hi ha una resposta fàcil, però podem aventurar que al tractar-se també d’un conflicte de drets reconeguts, el de la propietat vers el dret a l’habitatge, el Govern s’ha decantat a protegir més el primer que no pas el segon. És una opció legítima i que pot prendre lliurement, evidentment, però no és la que des del mateix Govern se’ns vol fer creure. La mateixa jutgessa ho diu amb claredat: “De vegades els nostres polítics ens presenten les coses perquè així les sentim”. “Què vol dir?”, pregunta l’entrevistador. I ella respon: “que de vegades els polítics parlen segons el públic que tenen al davant”.

No ens ve pas de nou, ja hi estem acostumats, va en la naturalesa del polític, podríem dir, i tot plegat seria un episodi més de les discrepàncies entre polítics i jutges. Només que, mentrestant, determinades persones, les més vulnerables, amb nom i cognoms, segueixen patint les penoses conseqüències d’aquesta manca de tutela efectiva per part dels poders públics, siguin polítics o judicials, per fer efectiu el dret reconegut a un habitatge digne. Per tenir-ho en compte.

(Podeu llegir l’entrevista completa en el següent enllaç: https://www.naciodigital.cat/noticia/197184/merce/caso/decret/habitatge/govern/no/serveix/aturar/demandes/desnonament)