Inici Opinió Cerimònia solemne

Cerimònia solemne

138

Sempre m’han atret els cementiris pel seu silenci respectuós, perquè són com petits museus d’història –llegir els noms escrits a les làpides, les dates, els epitafis… et van apropant al passat de la teva comunitat – i també per la seva estètica, sovint decadent. Quan entres et sents traslladada a un altre món, a un altre espai, on el temps no transcorre dins els paràmetres que considerem normals. Dins d’aquell espai, ombres i records et van embolcallant i et fan sentir el que de veritat és la vida, un camí molt curt, a vegades insignificant, si no fos que l’has compartit amb altres.

Però us volia explicar una anècdota que vaig viure ja fa molts anys.

Era el mes d’agost i la calor no et permetia aguantar més de dos minuts al sol. Assistia a la cerimònia d’enterrament d’una persona gran. Els fills i els néts tristament emocionats pel moment que anaven a viure es trobaven davant d’un dels blocs de nínxols. El de la seva família era un nínxol vell, d’aquells que ja han contingut vàries generacions de difunts, i situat a dalt de tot. Els eficients operaris suaven molt, un enfilat dalt d’una estructura metàl·lica en forma d’escala que, a cops de manubri, l’altre feia pujar o baixar depenent de les necessitats. I deia que suaven molt per la calor, però també per l’estrès que els provocava ser els protagonistes en aquell moment. Van col·locar el taüt damunt l’estructura metàl·lica i el van anar pujant fins a l’alçada del nínxol. Aparentment tot havia estat preparat abans, el nínxol obert, les restes anteriors arraconades i tot el material per tornar a segellar la làpida preparat. Però va esdevenir la catàstrofe.

Els dos homes enfilats amb la caixa damunt l’estructura, la van encarar cap al forat i empenyent fort miraven de fer-la entrar, però no hi havia manera; quelcom impedia el seu pas. La van enretirar i un d’ells es va posar de cap dins el nínxol per arraconar el que feia nosa. Les gotes de suor els queien a tots dos cara avall i la família començava a adonar-se que l’operació no seria fàcil.

Quan l’home va sortir i va demanar una bossa de plàstic a l’altre, vaig començar a adonar-me’n que assistiria a un enterrament singular. Aguantant la bossa amb una mà, la va començar a omplir d’ossos i restes orgàniques que havien resistit el pas dels anys, després la va situar arrambada a un costat del forat i va preveure que aquesta vegada sí que la caixa entraria. Però amb el que no havia comptat era que les dimensions dels nínxols vells eren més reduïdes, la qual cosa va poder comprovar de seguida en tornar empènyer la caixa. La fesomia d’aquell pobre operari anava canviant per moments, ara ja tenia la cara desencaixada i vermella com un perdigot. Va tornar entrar de cap, i amb força va estirar quelcom que des de baix no es veia, però que va resultar ser el cos sencer i momificat d’una antecedent de la difunta. Aquest cos conservava encara restes de roba i sobretot les mitges i, en treure-la del forat i aixecar-la agafant-la amb les dues mans, una d’aquelles mitges es va entortolligar al coll del pobre home, com si fos una petita venjança per haver-la fet sortir del seu repòs perpetu.

I mentre els familiars ja no podien més i decidien retirar-se, el treballador es va poder desfer de la mitja i col·locar la mòmia damunt la teulada. Haig de dir que de tot el seguici només vam quedar set o vuit persones encuriosides pel desenllaç de l’operació. Els detalls finals de la qual, entre còmics i escruixidors, potser és millor que us estalviï. Només us diré que, a dia d’avui,encara em pregunto què deuria passar-li pel cap a qui passegés per davant del cementiri en el moment en què una mòmia apareixia dreta per damunt de la paret i després s’ajeia tranquil·lament sobre la teulada per prendre el sol un matí d’agost extremadament calorós.