Inici Literatura Carta de presentació

Carta de presentació

298

Els he parlat alguna vegada de la noia de la botiga de cafès? La pregunta és entre retòrica i formal. En primer lloc, sé que mai abans havíem parlat, és més, molt probablement la majoria de vostès ni tan sols saben qui sóc. I en segon lloc, els garanteixo que si alguna vegada, encara que de forma vaga i circumstancial, els hagués parlat de la noia de la botiga de cafès, vostès però sobretot qui els parla, ho recordaríem.

Permetin que els adverteixi d’una condició que pateixo i que podria afectar el relat que, si acaben de llegir, serà seu durant tot el temps que el vulguin recordar. Des del moment que em va caure accidentalment una estilogràfica a la mà esquerra no he pogut evitar descriure allò que veig, allò que m’envolta. Fins i tot de tant en tant allò que escolto, oloro, degusto (ara mateix les restes indefenses de l’entrepà que he dinat) o toco, encara que això últim m’agrada fer-ho bé, així que si alguna vegada els explico el que he tocat o deixat de tocar, haurà de consistir en un mer record, vostès em perdonaran si em saben entendre. També han de saber que sóc un excel·lent mentider, modèstia a part. I no parlo del simple i mundà engany matrimonial, de la mentida a petita escala. Els parlo de Mentir, així, amb majúscula. Mentir com a art, com a concepte. Però bé, ja els ho deixaré veure a mesura que ens anem coneixent. Si es mantenen amb els ulls sobre la tinta, entenc que deu ser per la noia de la botiga de cafès, i no per la presentació absurda d’un Mentider patològic amb compulsió per la descripció. Tot i això, permetin que els presenti l’espai molt breument:

“Al carrer es barallen amb agressivitat força moderada l’olor del pa quan surt del forn i la del cafè servit en tasses de vidre. La fleca i la botiga de cafès conformen el centre del quadre, contraposades. Des de la petita taula rodona més propera a la porta de la fleca, la botiga de cafès es veu flanquejada per una floristeria i una agència de viatges que només obre a la tarda, de dilluns a dijous (són prop de dos quarts de nou del matí, de dimarts, i ja anem per la tercera fornada). La floristeria, que queda a l’esquerra si es mira des de l’immens finestral de la fleca, exubera prepotència, o prepoteix exuberància, i falsa amabilitat. Uns carretons amb bulbs de narcisos mig oculten la primera línia d’orquídies, just darrere el vidre de l’aparador. Dos cubells de crisantems (uns completament blancs i els altres lilosos) mantenen oberta la reixa de ferro colat que de dia fa de porta i de nit de mur infranquejable, mentre un test amb conillets (que segons la florista s’han d’anomenar Antirrhinum) separa les plantes amb flor dels cactus plans. El cartell “Enviem flors a tot el món” acaba de definir el negoci, que sobreviu única i exclusivament gràcies a les corones fúnebres que es preparen i s’amaguen a la rebotiga. La dependenta viu atrapada dins el perfum perpetu de les seves flors, així que no coneix el litigi que mantenen la botiga de cafès i la fleca per apropiar-se de l’aire respirable (o ensumable) del carrer. L’únic que crida l’atenció a la banda del carrer de la fleca és una porta blava amb dos panys i dos timbres, de la qual probablement la noia de la botiga de cafès en sap més del que diu als clients curiosos.

La noia de la botiga de cafès és, sens dubte, bonica, però ho és d’aquella manera en què ho són les muntanyes amb nom propi o les veles que es dibuixen a l’horitzó alguns matins de primavera, vistes des de la costa. Ningú dubtaria de la seva bellesa, però és allò mateix que ens fascina el que fa que es distanciï, el que faria que ningú s’atrevís a dir-li-ho.

Duu un davantal gris que la cobreix del pit fins els genolls, i els cabells recollits en una cua curta. A la pell quasi de llet s’hi esquitxen pigues color mel, que li cobreixen el nas i decoren les galtes, sota els ulls. Els ulls. Potser és obligat que parli dels ulls. La primera vegada que me’ls vaig trobar va ser pràcticament de casualitat. Portava quasi una setmana buscant una història, una excusa. Una pelleteria amb nom d’història de terror, una parella disparella ballant el que els oferís una banda de carrer, una copa muda en un local de música en viu… el que fos per omplir la immensitat de pàgines i pàgines en blanc. No esperava trobar-la a ella. No esperava trobar la noia de la botiga de cafès. I no esperava trobar-ne els ulls. Aquells ulls parlaven de nits de vigília, de les meves nits en blanc resseguint esquerdes al sostre. D’aquelles nits que perden la timidesa per ensenyar-me com muden del negre al blau, i del blau al groc-tan-gris-que-quasi-és-beix. Dels silencis diminuts i immortals, i de la por a trencar-los. Els ulls de la noia de la botiga de cafès eren, o això vaig pensar quan els vaig veure somriure per primera vegada, els ulls d’una altra persona. Em va semblar que tenien vida pròpia. Que més enllà de fer la seva funció i saber separar els grans de cafè per tipus i preu, eren ells els que decidien de forma precisa quants cabells podien escapar-se de la cua, traçant un pont des del front a la cella esquerra. Ells donaven permís als llavis per somriure, i no eren altres que aquells ulls, els de la noia de la botiga de cafès, els que prevenien els peus de ballar qualsevol melodia que arribés de l’altra banda del carrer, potser de darrere la porta blava dels dos panys i els dos timbres.

Perquè si hi ha algun moment en el qual els ulls es permeten descansar i s’amaguen darrere les parpelles, és quan la música comença a sonar des d’una ràdio atrotinada que reposa en una estanteria per sobre l’expositor. Quan les notes es vessen sobre les taules i les cadires fins arribar a terra, avancen cobrint els taulons de fusta de l’entrada i pugen a les cames des dels peus descalços de la noia de la botiga de cafès. En aquests moments força freqüents, als vespres havent fet caixa, la botiga es converteix en una pista de ball per a una.

Tot i no ser-ne la propietària, el barri no s’imagina la botiga de cafès sense la noia de la botiga de cafès. La mestressa fa mesos que no en creua la porta, i es limita a una jubilació que va començar amb una quarta lluna de mel (aquesta vegada, amb un dels últims amants de la seva filla, amb qui evidentment no es parla) plena de cafè i sexe. Però quan la música sona, la botiga de cafès passa a ser de la noia de la botiga de cafès, que ja ha acabat el torn. I balla.

Avui deixa que les fulles de tardor se l’emportin. A ritme de jazz tranquil s’acompanya més enllà d’on la veu terriblement vellutada pretén dur-la. Amb les mans a l’alçada d’uns braços invisibles, la noia de la botiga de cafès es deixa portar per un Clapton que ha deixat abandonada Blackie, només per aquest ball. Fins que no comença el primer solo, la noia de la botiga de cafès no es deixa caure el cabell a banda i banda de la cara. El ritme constant recorre les espatlles rodones i suaus, són els baixos els que arriben als malucs i les notes agudes dels acords les que ballen entre els colzes. Fins i tot els dits dels peus sembla que decideixin moure’s alhora, llençant endavant i endarrere el pes de cada moviment, de cada compàs, de cada fulla de plataner que arriba al terra. The autumn leaves, of red and gold… Una volta i els braços s’enlairen, una altra volta, i una altra, i desapareixen les taules i cadires, el cafè en gra i el cafè molt, la radio vella i la botiga de cafès. Una altra i es deixa de sentir l’olor a pa sortit del forn. Dues més i les flors es fan fum. L’última i un dels panys de la porta blava s’obre sol. Només queda la música, que a poc a poc es va apagant, que a poc a poc es deixa de llegir, que a poc a poc deixo d’escriure.”

La noia de la botiga de cafès també s’extingirà com una flama d’hivern. En el moment que jo deixi d’escriure-la, morirà per primer cop, envoltada de música. Si vostès pretenen aturar-ne la lectura, deixarà d’existir. Serà només fragments de so en acabar un text, surant en l’aire com imatges en despertar d’un somni. I serà perquè vostès no han sabut seguir-la recordant que la noia de la botiga de cafès desapareixerà.

 

I el mateix passarà amb tot allò que els pugui oferir, amb tot allò que tinguin a bé de llegir-me. Tot allò en que vulgui mentir-los existirà només mentre vostès ho recordin. I creguin-me si els dic que faré el possible per a què els sigui difícil d’oblidar.

Ens llegim aviat.

COMPARTIR
Article anteriorEns presentem (2/6)
Article següentCerimònia solemne
Marc Franco
Conscient i orientat, normohidratat i normocolorat. Als matins estudio, als vespres també. Busco excuses per escriure i quan no les trobo me les invento. Aprenent de mentider. No suporto les biografies, les olors fortes i el gelat de xocolata