Inici Literatura Carta (des)estimada

Carta (des)estimada

607

Estimada X, t’escric alguns pensaments desordenats:

Avui, assegut al copilot del cotxe, clavava la mirada a l’infinit i intentava posar la ment en blanc. A la ràdio del cotxe sonava la meva llista de “hits” musicals imprescindibles per a l’existència terrestre. Un “pastiche” incorregible de cançons. Una multitud de gèneres musicals aparentment incompatibles. Després de “Dos Gardenias” sona “Jacaranda” de la Farelu o “MILIONÀRIA”!! I llavors potser et topes amb “Nen mimat” de les Macedònia. Un clàssic instantani, oi? Recordo haver-la posat a la llista més recentment.

Llavors ha sonat EL BAR DE LA ESQUINA, del meu estimat Albert Pla. El disc es diu NO SOLO DE RUMBA VIVE EL HOMBRE. El nom em sembla graciós, per això ho menciono. Aquesta és la cançó:

La cançó explica la petita-gran història de dos personatges que s’enamoren al bar de la cantonada. Tot molt divertit i gamberro. Com veuràs, al mateix local on es coneixen es condensa la seva història. Un fet rere l’altre sense esperes per res. Des de petit quan escoltava la cançó, al cotxe dels meus pares, m’agradava pensar que es feien vells en aquella mateixa taula de bar.

Parlo del que escoltava en aquell moment, al cotxe, però en fer-ho t’estic mentint… Si sóc sincer, no parava gaire atenció a cap d’aquestes cançons. Ja me les conec i potser no era el moment. Senzillament mirava a l’infinit.

Tot i circular per una autopista deserta, semblava que aquelles muntanyes de l’horitzó no es feien més properes, que sempre em quedaven a la mateixa distància. Un avió travessava el cel a pas de tortuga. Quina andròmina tan pesada… Quin moviment tan feixuc… Es mou…? El comptador de velocitat del cotxe marcava 130km/h, quina por! Com pot ser? Per un moment he hagut de mirar el pilot a la meva esquerra, per comprovar que el món no s’ha congelat, com les muntanyes o l’avió. Però ell seguia movent els dits sobre el volant al ritme de la cançó i canviant de marxa com si res. M’angoixava, la situació. L’espera m’angoixa.

A les pelis o a les cançons de l’Albert Pla no hi ha esperes. Només hi ha el·lipsis. Últimament no m’agraden les el·lipsis. Sigui quin sigui el viatge sempre hi ha esperes però mai el·lipsis. Les el·lipsis són censura. Suposo que per això m’he decidit a escriure’t sobre les meves esperes. Al cotxe, espero.

X, tu m’agrades. Sospito o tinc el pressentiment que ara mateix no vivim en el mateix temps, la mateixa temporalitat. Com el cotxe, l’avió o les muntanyes de l’infinit. Des de lluny tot passa molt lent i sento que com al cotxe espero a no sé què…

Fa poc vaig somiar que els dos érem a un concert, un de massiu. Tot i que ens buscàvem l’un a l’altre, i tot i que semblava que estàvem perfectament orientats, érem incapaços de trobar-nos. Hi havia molta gent! Es pot fer el paral·lelisme del concert amb una manifestació també massiva. Potser al llarg d’aquests últims mesos els dos hem estat a la mateixa mani, sense saber-ho, fent els mateixos càntics, al mateix moment. Potser els dos simultàniament hem fet tard a classe o compromisos perquè se’ns han enganxat els llençols al matí. De fet això últim segur. Si alguna cosa ens defineix als dos, és que els matins ens costen… (He pensat que aquí una brometa hi anava bé, per fer-me el “majo” i que veiessis que és tot de bon rotllo).

Espero que ens puguem veure aviat i trobar la manera de configurar les nostres temporalitats, si et ve de gust i així ho sents.

Ets una punxadiscos encantadora, una abraçada.