Inici Opinió Les coses van canviant

Les coses van canviant

150

Estem segurs que la Mamu no ha sentit a parlar de feminisme, ni de la lluita de les dones al llarg dels anys per aconseguir la igualtat; però ara mateix està fent un pas molt important per a ella mateixa i també per a  totes les noies que han nascut a la zona més rural de Gàmbia.

Al seu poble, Dingiri, hi ha dues escoles: la que anomenen escola anglesa, que és un centre públic  i la madrassa, que és un centre religiós privat. La Mamu va anar durant sis anys a l’escola pública i quan va acabar la primària va sorgir el primer repte: I ara què? La majoria de noies en aquest moment abandonen els seus estudis i es queden a casa ajudant en les tasques domèstiques i tenint cura dels infants, tot esperant que la família els trobi un bon noi per casar-se.  Però la Mamu tenia molt clar que volia continuar estudiant  i, un cop vençudes les reticències familiars, es va matricular a una escola secundària de Badari, la que tenia més propera i que li suposava fer cada dia 20 quilòmetres amb bicicleta, 10 d’anada i 10 de tornada.

L’esforç personal que li suposava l’estudi, però també els desplaçaments, no la van fer defallir i després de tres anys va aconseguir el títol. Una fita molt important per a qualsevol jove de Dingiri, sigui noi o noia. Només com anècdota us direm que en temps d’eleccions les meses  han d’estar ocupades per gent que tingui estudis superiors i, de tot el poble, la Mamu és l’única que de moment pot fer aquesta funció.

Després de saber que havia aprovat va deixar entendre als seus pares que voldria continuar estudiant, però aquesta vegada el repte era molt més gran. A Gàmbia, per realitzar estudis superiors no obligatoris cal anar a Serrekunda, una ciutat de més de 200.000 habitants, que es troba situada just a l’altra punta del país i que fa necessari quedar-s’hi a viure durant el curs.     I això, els pares gambians ho viuen com una font de preocupacions i problemes. A la seva manera, una noia jove, soltera, que se’n va a viure lluny de casa sense la vigilància estricta de la família, pot veure’s seduïda per un munt de temptacions. I es poden estalviar molts maldecaps si es queda a casa i es dedica a les tasques familiars mentre espera trobar un bon marit.

Però la tenacitat de la Mamu, juntament amb el suport rebut per part de la mare van aconseguir dur-la fins a la ciutat i ara mateix es troba a Serrekunda estudiant l’equivalent a un batxillerat al nostre país. Però no seríem justos si no expliquéssim també que qui ha tingut un paper molt important en aquest afer ha estat el seu xicot, un noi que l’ha animat i que l’ha recolzat  davant la família. I és que les societats van canviant, no tan de pressa com voldríem, però van canviant.

Nuri Font i Kissima Sillah