Inici General “La calle es mía”

“La calle es mía”

268

Poc es podia imaginar el ministre de Franco a qui se li atribueix aquesta frase, que tants anys després tornés a primera línia la qüestió de qui són els carrers. “Els carrers seran sempre nostres”, es clama ara des de posicions radicalment oposades. Certament no és el mateix, i té uns efectes i unes conseqüències molt diferents, si els carrers són d’un ministre (d’una dictadura!) o de la col·lectivitat, la que des de posicions d’esquerra expressa el “nostres”. No ho discutirem, i convé tenir-ho sempre en compte en defensa incondicional de la democràcia. Però sí que podem seguir preguntant-nos de qui són els carrers : són realment d’ algú?. L’estiu que acabem de passar ha reactivat aquesta polèmica, que continua, amb l’actuació apassionada dels uns i dels altres.

Si atenem al sentit de propietat que comporta també el verb “ésser”, queda clar que els carrers i les places no són de ningú, és a dir, són de tothom, són bens dels considerats de domini públic. Amb una consulta senzilla al registre veurem que consten a nom d’alguna administració, d’un Ajuntament normalment, i, pel broc gros, podem donar per bona aquella dita popular: “el que és del comú no és de ningú”.

Ara bé, dirimida la propietat en sentit estricte, segueix pendent la qüestió important : qui en pot fer ús, i, sobretot, qui ha de regular i ordenar la seva utilització. Perquè una cosa porta a l’altra.

L’espai públic té el privilegi de ser també un lloc de trobada, d’esbarjo, de socialització, de manifestació de voluntats, de confrontació dialèctica, lloc per donar a conèixer i fer visible el descontentament si cal. La llibertat de circulació i la llibertat d’expressió, un dels fonaments de la democràcia, ho empara.

Aquesta llibertat, però, com qualsevol altre dels drets fonamentals, no és absoluta. Confronta amb altres drets i llibertats, i això comporta que hagi de ser exercida en els límits i els marges acordats i que determinen les normes comunes. Perquè s’ha de garantir que l’espai públic sigui “una àgora civilitzada”, un espai per compartir, de coexistència, de vida comuna. Però aquesta convivència pacífica i harmoniosa, vista com un ideal, no s’aconsegueix de manera espontània. Us imagineu uns carrers sense normes de circulació? La mateixa pluralitat i heterogeneïtat que li són pròpies poden fer que l’espai comunitari s’acabi convertint en un lloc de tensions, de “campi qui pugui”, amb risc de sobrepassar l’intercanvi verbal i simbòlic. La convivència podria arribar a trontollar, i portant-ho al límit, perillar la pau social.

Per evitar aquests extrems, o fins i tot per evitar l’anul·lació de la diversitat, entendrem molt bé que la seva utilització hagi de ser regulada, que s’hagin d’establir unes mínimes normes que facilitin el seu ús i evitin qualsevol abús. Ordenar la utilització dels espais compartits no vol dir restringir la llibertat de ningú, vol dir buscar la manera perquè tothom disposi del mateix dret i llibertat d’ús, que ningú s’apropiï i es faci seu un àmbit que és de tothom.

En aquest sentit, els poders públics són els encarregats de mantenir les condicions perquè no hi hagi cap excés ni es privatitzi de manera inapropiada aquest espai, insistim, col·lectiu per naturalesa. Se’n regula l’ús, es posen normes i es manté un ordre, sempre provisional i subjecte a canvis.

Per això, si tenim un restaurant demanem autorització a l’Ajuntament per poder posar taules i cadires a la plaça, i fem el mateix si volem una reserva d’aparcament a la via pública, per exemple. Igualment ens dirigim a l’Ajuntament si volem tallar un carrer per fer un sopar de barri o si hem organitzat una manifestació de protesta. I fem bé. En aquests cassos, l’Ajuntament aplica els reglaments i les ordenances consensuades i vigents que ell mateix ha aprovat i ens dona l’autorització corresponent. No és una qüestió d’autoritarisme o un abús de poder sinó que senzillament estableix quins són els termes de l’ocupació i, sobretot, quines responsabilitats se’n deriven. Així, amb unes determinades condicions, se’ns atorga un dret, transitori o permanent, que ens garanteix poder exercir amb seguretat i sense interferències allò que hem demanat.

No és sobrer recordar igualment que qui disposa de la facultat de regular l’espai públic té al mateix temps l’obligació de fer que les seves normes es compleixin. Ha de respectar-les i fer-les respectar, garantint així l’exercici dels drets en equilibri i ponderació. Sabent, doncs, de qui són els carrers i com queda regulada la seva utilització, ens serà més senzill reconèixer quan se’n fa un mal ús o un ús abusiu o desproporcionat. Cosa que, en benefici d’una bona convivència, hem de procurar evitar.