Inici Opinió Elogi de la gent senzilla

Elogi de la gent senzilla

263

Fa unes quantes setmanes vaig assistir a la presentació d’un llibre que per atzar feia dies que m’acompanyava. Era la biografia d’August Gil Matamala, escrita a dues mans per David Fernàndez i Anna Gabriel. Després de la presentació de l’acte per part de Benet Salellas van intervenir dos dels protagonistes d’aquella història —i dic dos perquè la tercera ja es trobava exiliada per motius polítics.  

Com no podia ser d’altra manera, em vaig deixar atrapar per l’oratòria brillant d’en David, curiosament contraposada al seu to de veu suau i delicat —com si t’estigués parlant a cau d’orella— i també per la humanitat que traspuava el personatge principal: l’August. I va ser llavors quan vaig començar a pensar què seria de nosaltres —què seria del nostre món!— sense la gent senzilla, la gent que treballa, que s’escarrassa dia a dia per alleujar la intemperància d’una societat sovint cruel i insensible envers les fragilitats dels qui en formem part. I em venien al cap un munt d’imatges de persones properes, malgrat el temps i l’espai, que al llarg del temps s’han esbatussat amb gegants i molins amb l’objectiu de fer la vida més fàcil als seus coetanis i deixar, ni que sigui per poc, un món millor a les futures generacions.

Són gent a qui no mouen ànsies de poder ni de protagonisme i, a la seva manera, només són empesos per les circumstàncies; que no saben negar-se, ni volen, a les exigències d’un món cruel i insensible i que s’esforcen per llimar desigualtats, incongruències i perversitats, fruits del sistema o només de la vilesa d’individus sense ànima. Gent, sovint anònima, que saben que el seu triomf personal serà encarar-se amb ells mateixos i dir He fet el que havia de fer.

Com no podia ser d’altra manera, renuncien a l’èxit pecuniari i social i, malgrat trontollar alguna vegada degut a la pressió de la família o de la comunitat, continuen la seva tasca de compromís amb pas segur i sense doblegar-se.  Incompresos i volgudament anònims, amb freqüència són titllats de ximples i poc ambiciosos, però què seria de nosaltres sense aquesta gent reservada que fa del combat diari la raó de la seva vida!