Inici Política i Societat Democràcia, neoliberalisme i escola

Democràcia, neoliberalisme i escola

1887

Us heu parat a pensar com es poden ensenyar als nostres fills i filles conceptes en els quals no creiem? Una de les competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament demana que l’escola treballi és la Competència Social i Ciutadana, i aquesta diu que per assolir-la cal tenir en compte els valors d’un sistema democràtic. Permeteu-me dubtar de la sinceritat de l’Administració i de la majoria d’equips directius en aquest plantejament, i us diré per què.

Des de fa uns quants anys l’escola pública s’ha anat emmirallant en el funcionament de les escoles privades i, gràcies a les directrius del Departament i al determini de directores i equips directius, s’ha anat imposant aquest model. Directors no votats pel Claustre, que es perpetuen en el càrrec i que són bons gestors de cara a l’Administració perquè tenen els claustres sota control, amb informacions que no arriben o fins i tot que amaguen directament, i que només posen a votació temes intranscendents, com triar els dies de lliure disposició o com celebrar la Castanyada. I pensareu… com ho permeten els mestres? Doncs els que s’adonen que hem entrat en un sistema antidemocràtic i que tenen plaça en el centre són condemnats a l’ostracisme, o es posa en dubte la seva capacitat per dur a terme la seva tasca, o directament pateixen assetjament. I els pobres interins? Amb aquests no tenen cap problema, només els cal no signar la confirmació de la plaça. I per acabar-ho d’arrodonir, ara els directors poden triar quins mestres volen a les seves escoles, només signant un document que acrediti que aquella persona en concret se la necessita per dur a terme un projecte tan important com portar l’hort escolar, per exemple.

I els pares què hi diuen? La veritat és que desconeixen, en la majoria dels casos, el funcionament del centre. Se’ls ven que el centre on han inscrit els seus fills és una escola innovadora, moderna, on els seus fills podran decidir què volen aprendre i com ho volen aprendre. On els seus desitjos infantils no seran frustrats per mestres retrògrads que l’única cosa que busquen és la comoditat a la seva feina.

I, com deia més amunt, al Departament ja li va bé tenir un gerent a cada escola que filtri o directament prohibeixi totes les queixes i malestars de mestres i pares. A més, tot i no estar d’acord amb algunes de les bestieses que es fan en nom de la innovació, ho permet perquè si una gràcia té per a ells aquest moviment és que culpabilitza els mestres dels fracassos escolars i en cap cas l’administració (manca de recursos o ratios exagerades, per exemple). A més, callar a canvi de que entitats financeres vagin destinant recursos a l’educació, i per tant suplint les obligacions del govern de torn, els sembla una molt bona opció.

Mentrestant, i seguint criteris neoliberals i doctrines capitalistes, qui hi sortirà perdent? Com no podia ser d’altra manera els que necessiten recursos que compensin les desigualtats socials i educatives, alumnes vulnerables i en risc d’exclusió social als quals l’escola hauria d’oferir tot el que els cal per tenir un futur millor que el dels seus progenitors.