Inici Opinió No és això companys, no és això… només

No és això companys, no és això… només

230

Deixeu-me dir d’entrada que sempre m’he considerat un activista contra les discriminacions en general, i sobre les que tenen com a base el sexe de les persones en particular. Ja als dinou anys vaig denunciar un espot publicitari de detergent a través del nou —en aquell moment— Institut Català de la Dona, presidit per un home (sic): l’omnipresent JP, que ara ningú vol anomenar ni recordar. I és estranya la setmana que no hagi de recordar a alguna dona que no, que les dones no fan que la feina sigui més complicada —ans el contrari!—. I parlo amb coneixement de causa; treballo en el món de l’educació, la cultura i l’acció social, on la majoria de treballadors són treballadores.

I aquí és on arrenca la meva reflexió.

L’any 1992 el professor universitari JC —molt trempat, per cert, i que recentment ha fet uns cursos per l’AMPA d’una escola de Llagostera— ens va dir en una classe de magisteri que un dels problemes de la professió en el món educatiu era la feminització. Buf! Tothom —i sobretot totdon— se li van llençar directament a la jugular —jo entre ells, esclar. Però l’estimat professor no ho deia com a crítica, en feia només una constatació. Des d’aquell dia que hi dono voltes i ara, després de més de vint-i-cinc anys, ho començo a entendre…

El passat 8 de març va ser el més reivindicatiu dels darrers anys i jo em vaig posar la meva camisa lila i vaig treballar tan poc com vaig poder. No vaig fer vaga del tot perquè algunes dones del sector públic em van posar reunions importants aquell dia, i els vaig fer saber el meu malestar reivindicatiu. “No em sento discriminada en el sector públic”, em van contestar… i potser és cert. I em va tornar a la memòria la reflexió del professor JC, i em van venir ganes de buscar les reivindicacions dels col·lectius que promocionaren la mobilització , i vaig fer una petita investigació.

El lema de la mobilització va ser: “Si les dones parem, es para el món”. Evident.

L’Ajuntament de Llagostera es va unir a un manifest consensuat on es donava suport a les 2 hores de vaga —sembla que els sindicats catalans no tenen massa repercussió en el nostre municipi i fem cas dels sindicats majoritaris i oportunistes— i es reivindicava la desaparició de la bretxa salarial. El manifest entén bretxa salarial per “la diferència de sou entre els homes i les dones per la mateixa feina”. Evident, també.

Però què passa si la feina és diferent però igual de dura? He buscat dues feines en el mercat laboral que no necessitin qualificació i n’he cercat les bases salarials: 15.916 euros anuals i 10.092 euros anuals. Em sabríeu dir quina base correspon a personal de la construcció —categoria més baixa— i quina a personal de neteja —categoria estàndard? Sí, esclar que ho sabríeu… i aquí rau el gran problema! Quan una feina no qualificada la fan sobretot homes, té una base salarial un 50% més alta que si és sobretot feminitzada. Un 50%!

Les feines feminitzades es desprestigien i així les bases salarials són alarmantment més baixes. Certament, tal i com em deia la treballadora pública, a ella no l’afecta la bretxa salarial però a la més que probable dona que li buida la paperera del despatx, sí. I molt!

És molt important que les dones siguin altes executives, directives, catedràtiques, rectores, politiques, funcionàries, gerents… en la mateixa proporció que els homes, però hi ha un reivindicació de base que no s’ha d’oblidar i que és prioritària. La feminització de col·lectius de treballadors com a camí per a la precarització.

La Unió Europea ha tret un informe fa poc on diu que les executives cobren un 14% menys que els executius. Jo us parlo d’un 50%. Lluitem, tal i com deia el manifest consensuat, per acabar amb la bretxa salarial. Però amb la bretxa que fa més mal, amb la bretxa que afecta les persones més desprotegides. Sinó acabarem tenint una visió parcial de l’evolució de la igualtat. O el que és pitjor, una evolució a dues velocitats