Inici Opinió Ho vull, ho tinc

Ho vull, ho tinc

432
El Niu. Foto: Èdgar Ribot.

Que les coses tenen un preu és ben sabut, comprar i vendre és el pilar que aguanta el sistema. El preu de cada cosa depèn de molts factors, del producte mateix, del treball d’elaboració, del transport, i de tants i tants altres. El preu acostuma a tenir relació amb el valor de la cosa.  Però no sempre: a vegades el que finalment acabem pagant només està en funció del que estem disposats a pagar. Podem arribar a pagar fortunes només perquè per a nosaltres allò té un valor únic, especial, o simplement perquè ens agrada. Ho vull i prou, diguem, i paguem el que faci falta. Pot estar fora de tota lògica o ser una actitud de nen petit,  però, ai!, són tantes les vegades que ens deixem portar per impulsos o pel domini de la voluntat! Naturalesa humana.

No només les coses tenen un preu, també els béns i els serveis. Portar el cotxe al mecànic, anar al dentista o fer que ens portin una pizza a casa té un preu, té un determinat cost. El mateix passa, evidentment, amb els serveis públics, els que presta l’administració, per exemple, i que acabem pagant  entre tots. Hi ha prestatgeries senceres amb llibres que ho expliquen molt bé. Però no cal anar tant lluny, s’hi referia també un escrit d’aquest Butlletí digital, “El valor i el cost dels serveis” del passat dia 7 de juny, sobre els costos de funcionament de la Llar d’Infants de Llagostera.

Aquest servei, de titularitat municipal, disposa de dos centres, El Niu, ja veterà, i el més nou, El Carrilet, tots dos amb molt bones condicions. Fent referència al que es va tractar al ple del mes de maig, en aquell escrit es diu, per boca de l’Alcalde, que “L’Ajuntament de Llagostera sempre ha cregut en la necessitat d’un servei de llar d’infants de qualitat i accessible per a la majoria de famílies de Llagostera i reitera el seu compromís de vetllar pel seu bon funcionament”. Amb aquests principis, i tenint en compte que el servei de llar d’infants (que no és de prestació obligatòria per part dels ajuntaments) comporta unes despeses elevades i és deficitari (“hi ha un dèficit de 234,51 euros per cada infant matriculat, i aquest dèficit no es pot incrementar indefinidament”), l’Ajuntament va decidir, semblaria amb bon criteri, optimitzar els recursos al màxim i obrir només un dels dos centres. Fent-ho així, tenint en compte que aquest és un any amb una demanda molt assumible, es garantia sense problemes l’escolarització de tots els infants pre-inscrits, donant un servei de qualitat, amb professionalitat, i complint tota la normativa i el projecte educatiu, estalviant-se, que no és poca cosa, “el dèficit estimat per sobre de 350.000,00.-€” que comportaria obrir els dos centres alhora. El Carrilet té una capacitat de 107 alumnes i s’havien acceptat totes i cadascuna de les 93 sol·licituds presentades, ningú quedava sense plaça ni sense cap prestació complementaria. Per tant, segons l’equip de govern, aquest any tampoc caldria obrir El Niu.

Una setmana després, el 15 de juny, l’Ajuntament, a través d’una nota informativa, va manifestar que, tot i reconèixer que només amb l’obertura d’ El Carrilet seria suficient per acollir les esmentades 93 matriculacions, ha decidit mantenir també en funcionament la llar d’infants El Niu. Ui!, podem pensar, quin canvi!, què ha passat en aquests set dies? Què ha fet decantar les argumentacions i la voluntat de l’equip de govern?

El canvi de criteri és manifest i sorprenent, però no es dona cap altra explicació més enllà de que la decisió és fruit de les reunions mantingudes amb la direcció del centre i representants dels pares. El que eren criteris d’eficiència i economia (i d’estalvi, diguem-ho tot) s’han modificat per uns altres principis, que no s’acaben d’explicitar.  Menys encara si llegim la crònica que va fer aquest Butlletí de la reunió mantinguda amb la regidora d’Educació i els pares, partidaris defensors de que s’obrís també El Niu. La regidora, Sra. Hereu, fa un esforç d’argumentació i de raonament entenedor per contrarestar tots els temors i les objeccions que plantegen els pares, i confirma que amb la sola obertura d’El Carrilet quedaria coberta igualment tota la demanda, garantint la plena activitat i el bon funcionament del servei. Dona a entendre que així ho veu també la direcció del centre.

Doncs bé, finalment s’obriran els dos centres. Les peticions dels pares han fet més efecte i han tingut més força que els criteris de gestió que defensava la regidora. Semblaria que la decisió final no hagi passat per ella o que d’alguna manera se l’hagi desautoritzat. Però no cal fer supòsits, limitem-nos a demanar més explicacions per acabar d’entendre aquestes evidents discrepàncies i contradiccions entre el que es defensa i el que s’acaba fent.

Perquè amb tot plegat ens hem oblidat d’allò que al començament en dèiem el cost dels serveis. Què ha passat amb el dèficit de 350.000,00.-€ que pronosticava la regidora si s’obrien els dos centres? Quantes necessitats no es podrien cobrir amb aquests diners? Qui acabarà pagant-los? No  aventurem respostes tampoc, massa que les sabem. No tindríem res a dir-hi, pot ser comprensible i plenament justificable, però si els acabarem pagant entre tots, ens mereixem almenys més explicacions per acabar de convèncer-nos de que val la pena aquesta inversió. Perquè, si no, podem pensar que s’ha cedit amb els pares per alguna altra raó que no té res a veure ni amb l’educació dels infants ni amb la gestió dels serveis públics. O, el que és pitjor, que el cost dels serveis està només en funció de les demandes dels usuaris, per capritxoses que siguin. I no és aquesta la responsabilitat ni la funció dels gestors públics.