Inici Política i Societat Per què ens hauríem de (tornar a) fer nostra la ciència?

Per què ens hauríem de (tornar a) fer nostra la ciència?

734

La ciència i la tecnologia juguen i han jugat sempre un paper clau en les nostres vides. Afecten la manera com ens comuniquem, com ens relacionem amb el món i com construïm les societats. Tot i així, si no tenim un interès actiu en algun tema en particular, la ciència ens pot semblar fora del nostre abast. Aquesta desconnexió és relativament recent. Per grups molt variats de gent i fins a començaments del S.XIX, la ciència era molt més propera. Durant molts segles, les fronteres entre productors i receptors de la ciència havien sigut flexibles, com es podia veure amb els intercanvis de coneixement en fires d’artesans o exposicions universals. La ciència també estava més instaurada en la cultura popular: la gent anava a espectacles científics com aquell qui avui va a veure una obra de teatre. Els instruments científics es dissenyaven i arribaven a un públic variat, i no es feien gaires distincions entre la ciència professional i la d’aficionats.  

Resseguint la història de la popularització de la ciència (Nieto-Galán, 2016), podem observar tot el teixit de dinàmiques de poder i prestigi que ens han portat a la versió elitista i institucionalitzada d’avui en dia. Es pot veure també com la manera de fer ciència de cada època està lligada amb els anhels socials, polítics i econòmics de la humanitat, trobant exemples contínuament del mite de la ciència objectiva. El fet que la ciència estigui lligada a tants interessos té alguna vessant negativa, com per exemple que en molts casos segueix lògiques capitalistes. El costat positiu és que les reivindicacions actuals de canvis necessaris per la societat  com moviments feministes, ecologistes, de conscienciació global i de cooperació també troben els seus homòlegs en la ciència.  

Ni l’impacte que té la societat en la ciència ni la ciència en la societat és trivial. En aquest moment de canvis vertiginosos, és important ser conscient d’aquestes connexions per veure que la ciència és un element important i per tant ens interessa fer-la nostra. I en concret donaré  exemples del món de la física, que, segons la meva opinió (i crec que pocs me la discutirien), és la ciència natural més mal comunicada, amb més poca diversitat, més estereotipada i més alienada de la societat. Així doncs, per què ens hauríem de tornar a fer nostres la ciència (i la  física)? 

Perquè s’estan prenent decisions per nosaltres sense nosaltres 

Una part dels nostres impostos van dirigits a projectes de recerca i innovació i no es comunica prou a quins. Per exemple, al 2018, la Unió Europea va impulsar el tercer projecte científic europeu més ambiciós que s’ha creat mai, ‘The Quantum Flagship’, a on s’està invertint en recerca fonamental en el camp de la física quàntica. El projecte es desenvoluparà en un termini de 10 anys amb unes inversions similars a les d’Estats Units i Xina, amb qui Europa es disputa el lideratge en les tecnologies quàntiques. Aquestes tecnologies tindran un paper molt important en la quarta revolució industrial (o revolució digital) que estem vivint. 

La inversió en certs camps de recerca no és només un tema econòmic, és un tema de valors. Darrere dels desenvolupaments tecnològics, hi ha molta recerca fonamental. I invertint en  recerca enfocada cap a certes aplicacions, també empenyem la societat cap a una direcció determinada. Aquest és un problema que hi ha amb diverses tecnologies. La majoria dels nous aparells es valoren per la seva novetat i no pel seu ús. Només qüestionant les inversions i decidint amb una mirada més social pel que s’aposta, podrem tornar a posar la humanitat i les seves necessitats al centre del progrés.

Perquè se’ns utilitza com a receptor acrític de coneixement 

Molts formats de comunicació científica d’avui en dia segueixen els raonaments del que  s’anomena model de dèficit. Aquest model de comunicació unidireccional es basa en el supòsit que els científics tenen el coneixement i han d’instruir la població. Menystenir el coneixement d’altres àrees que tenen altres grups socials implica no poder arribar mai a una comunicació efectiva. A més, les opinions no es construeixen només amb coneixement, sinó que les creences, la identitat o el pertànyer a certs grups culturals també hi tenen un paper important, i les opinions relacionades amb la ciència no en són excepcions. 

Gran part de la divulgació científica actual treballa per fer accessible el coneixement científic a  la societat. Tot i així, si no es comparteixen també les eines per avaluar-la, la gent no-científica  depèn completament del coneixement dels experts en la presa de decisions. S’intenta treballar  amb mètodes de comunicació que apostin per formats similars al diàleg i que serveixin per construir horitzons comuns.  

Perquè volem una societat democràtica 

En el nostre model democràtic a on el poble és sobirà, estem acostumats a veure com la política està constantment sotmesa a crítiques. En canvi, els projectes científics (d’innovació, salut, medi ambient) no estan oberts a discussions i moltes vegades les figures dels experts tenen un punt d’inqüestionable. Recordant que la ciència té una part important d’ideologia, la idea seria no tant discutir la ciència sinó els seus processos de legitimació (Nieto-Galán, 2016). Això  s’aconseguiria, doncs, amb mecanismes de participació ciutadana i de control de les accions dels nostres representants també en aquest camp.  

Un altre aspecte que afecta la qualitat de la democràcia en la ciència és el perfil de gent que s’hi dedica. Un dels exemples més extrems el trobem en la física en el qual hi ha grans biaixos de gènere i nivell socio-econòmic. Si volem que la física tingui en compte els interessos de tots, hi  ha d’haver participació de més perfils diferents en totes les seves activitats. 

Per a tornar a fer la ciència nostra, doncs, necessitem projectes de comunicació bidireccional entre científics i no científics, posant especial atenció en l’accessibilitat i la inclusió. Necessitem tornar-la a incorporar als circuits culturals, i començar a tenir-la en compte en programes polítics. De fet, la societat té poder ja que és la que acaba validant la ciència amb el seu ús. Hauríem de reivindicar fer-ho de manera activa i no per manca de reacció, i sobretot no  permetre seguir sense tenir veu en els diferents processos de la ciència. 

 

APÈNDIX 

Afortunadament, hi ha molts motius per l’optimisme i l’esperança. Apunto breument algunes  iniciatives i conceptes d’ús internacional i en plena expansió que aposten per un model més col·laboratiu i inclusiu de fer i comunicar ciència: 

Noves maneres de fer ciència com la ciència oberta (o Open Science), un moviment que treballa  perquè els elements de la recerca (les publicacions però també les dades) siguin accessibles per tothom. Un altre exemple és el marc de recerca i innovació responsable (Responsible Research  and Innovation Framework) de la Unió Europea en el qual els projectes científics i tècnics estudien també els efectes i potencials impactes de les seves creacions en la societat.  

Iniciatives de participació ciutadana a on es creen grups de treball que reuneixen ciutadans,  acadèmics, empresaris i l’administració pública. Es discuteixen temes científics d’actualitat i es desenvolupen estratègies conjuntes. Un exemple recent el trobem en les jornades  d’Intel·ligència Artificial, ètica i participació ciutadana del Centre de Visió per Computador (CVC). 

Projectes de ciència ciutadana on voluntaris, formats o no en ciència, participen en projectes  científics comunitaris. En els seus inicis els voluntaris tenien la funció principal de recollir dades, i d’aquests n’hi ha moltíssims exemples. La tendència està canviant cap a projectes en què els  ciutadans també analitzen dades i dissenyen projectes, com el cas de Genigma. Un exemple llunyà però admirable és el Safecast, una  xarxa de sensors senzills de radioactivitat fets amb Arduinos que es va utilitzar al Japó després  del terratrèmol del 2011 per mesurar nivells de radioactivitat de diferents zones, quan el govern  no n’informava.  

Nieto-Galan, A. (2016). Science in the public sphere: A history of lay knowledge and expertise.  Routledge.  

Cito l’Agustí Nieto-Galán del Centre de l’Historia de la Ciència (CEHIC) per una frase del seu llibre i per l’anàlisi inspirador de la popularització de la ciència des d’un punt de vista històric.