Inici General En memòria de Joan Linde. «La meva motivació és que aquí la...

En memòria de Joan Linde. «La meva motivació és que aquí la gent s’avingui, això és el que ha d’intentar fer el cap de la policia»

222

El vaig trucar l’últim divendres de març però s’estava vacunant. Em va tornar la trucada i em va explicar que ja es podia dir que tots els policies de Llagostera havien rebut la primera dosi de la vacuna contra la covid-19. El sergent Joan Linde Ribas (Granada, 1957) és el cap de la Policia Local de Llagostera, on va arribar el 1983. Quan li comento que m’agradaria entrevistar-lo juntament amb un altre agent de seguida em proposa el caporal Adrià Ruano Ribas (Llagostera, 1983), policia de Llagostera des del 2011. Farem l’entrevista en línia, ells a la seu policial, l’entrevistador a Barcelona.

«Ja ho portava a la sang des que vaig néixer», explica davant la pregunta de per què es va fer policia. Procedent d’una família on gairebé tothom havia estat policia, a principis de la dècada del 1980 vivia a Girona i portava l’ambulància de Tossa de Mar. Fer un tallat a El Carril fa gairebé quatre dècades ho va canviar tot, perquè en Lluís Turon li va dir que es feien oposicions. «I aquí estic», diu amb satisfacció. Quan va entrar a la Policia Local hi havia quatre agents i ara n’hi ha disset. «Aquí no em vull tirar flors però més o menys la vaig crear jo», reconeix. 

En aquest temps ha rebut diversos guardons a la trajectòria, però prefereix parlar d’altres coses. Per exemple, de la policia de proximitat. «Sempre n’he estat un defensor». Diu que sempre insisteix als nous agents que estan en un poble que, evidentment, de la teòrica en saben molt, però que han d’aplicar la normativa fins on puguin arribar. «Aquí coneixes la gent, ets un més del poble», explica.

«38 anys de donar guerra», diu somrient al seu costat l’Adrià. El seu cas és diferent. La mare infermera, el pare lampista, els avis carnissers. A la seva família no hi ha altres policies, però tot i això va ser el primer de 171 alumnes de promoció de l’Escola de Policia de Catalunya. «Ho vaig decidir per un motiu principal, que és una feina on sents que fas alguna cosa important pels altres, és transcendent, pots ajudar a les persones, al poble en sí; però ho proves i t’agrada o no t’agrada, i si no t’agrada ja pots plegar», explica.

A ell li va agradar i ja són deu anys de servei. I ha estat com s’esperava? «En certa manera sí i en certa manera no. Tots hem vist moltes pel·lícules de Hollywood i al final la realitat és ben diferent. No es tracta de sortir a fotre llenya, sino de sortir a solucionar problemes. Has de ser un més, integrar i tenir molta mà esquerra». Diu que entre el 70% i el 80% de la seva feina en l’àmbit de proximitat és assistencial: «Una persona que ha caigut, que s’ha perdut, que se l’ha d’ajudar… aquest és el gran gruix», assenyala.

Moments

El pitjor moment? En Joan ho té clar. Ha estat la mort de dos agents al seu càrrec, Carles Gómez el 2003 i Raül Montes el 2006, en ambdós casos en el context d’un incendi. «És una professió de risc, i encara que hi hagi gent que es pensi que això és un joc, no és cap joc», apunta. «Anar a dos enterraments de semigala per una cosa així et puc assegurar que és molt dur, tot i que hi ha molta gent que no ho entén», lamenta.

Però també recorda molts bons moments. Recorda el veí en estat etílic que un dia va començar a disparar amb armes de foc de cacera per una finestra. «Vam poder accedir-hi i vam acabar bé, aquesta persona m’estima molt i jo també». «Això és fer les coses ben fetes», apunta l’Adrià. 

En Joan explica també com va salvar la vida a un noi que va caure amb el tractor en un femer. «Ell se’n recorda i sempre que em veu m’ho diu», indica. «O entrar en un lloc ple de fum i treure un home, i que aquell any arribés una caixa de cava per tot el grup». També reconeix la satisfacció que va sentir quan els pagesos el van fer soci del grup de segadors. 

Veu les petites mostres d’agraïment com la millor recompensa per la seva feina. «La meva motivació és que aquí la gent s’avingui. El cap de la policia ha d’intentar que la gent s’avingui», afirma. 

Els pitjors moments de l’Adrià diu que són les desavinences internes. «Quan per causes alienes o externes la cosa no flueix, prou batalles tenim a fora per tenir-ne a dins». En parlar dels millors moments tampoc parla de cap detenció. «Quan vas a atendre una persona amb malalts a càrrec a qui li han entrat a robar i no li agafen el 112, hi vas amb serenor i li resols el tema. Aquesta gent et vol abraçar, i aquests son els moments més macos. En aquests moments sents que el que estàs fent és important».

Model policial

No és el mateix l’actuació d’un agent del cos dels mossos, que no tenen comissaria a Llagostera, que el d’un policia local, indica l’Adrià. «La gent no se’ls sent seus, nosaltres som part del poble, i la gent ens veu així. Ets un policia, però no deixes de ser en Joan o l’Adrià”, argumenta. «Si  hem de detenir, detenim; però la coneixença, formar part del poble, fa que les coses siguin molt més fàcils; fins i tot gent del poble ens han vingut a ajudar en baralles, el que amb altres cossos és impensable». 

En Joan explica que han resolt baralles «sense detencions, parlant i amb molta calma i tranquil·litat» perquè coneixien molt bé la gent. Reconeix que aquesta confiança a vegades ha portat que quan el troben caminant li expliquin els problemes o fins i tot hi ha qui va a casa seva per explicar-li el que li passa. «No és el millor, però són 38 anys i ho tens assumit».

Al Parlament sembla que properament s’ha de debatre el model d’ordre públic dels Mossos d’Esquadra. Diuen que són els experts els que haurien de participar al debat. «Passa una miqueta com al futbol, tots pensem que arreglarem el Barça, però que ho sàpiguen fer són ben pocs», exemplifica l’Adrià, que situa la importància del debat en un moment de crisi social, econòmica i sanitària.

El 16 de febrer una noia va perdre un ull en una manifestació a Barcelona, probablement per l’impacte d’un projectil de foam. «Aquest és un cas extrem, tant de bo hi hagués altres maneres d’afrontar aquestes situacions», diu l’Adrià. «Evidentment cometem errors, som humans, però s’ha d’analitzar abans de jutjar les actuacions, no sempre ho fem tot malament», afegeix.

En Joan diu que hi ha situacions en què els agents pateixen «un risc claríssim». «Ens hem de defensar», afirma. També lamenta que a vegades els agents no gaudeixen del suport polític que creu que haurien de tenir. I parlant de casos concrets diu que està convençut que quan un agent fa mal a algú «està clar que no ho ha volgut fer i segurament ha passat moltes nits sense dormir, perquè som policies però també som persones», rebla. 

Recorda un cas en què al Pont de Pedra de Girona hi havia manifestants a una banda i mossos a l’altra esperant l’odre de carregar i rebent l’impacte de pintures, pedres, escombraries. «Els mossos no van carregar, com et sentiries tu?».

Coronavirus

A Llagostera les tasques que han de desenvolupar son ben diferents, i amb la pandèmia van donar un gir. Destaquen una iniciativa que va iniciar la policia de Tossa. Els trucaven per informar-los d’aniversaris i ells hi anaven amb el cotxe patrulla, encenien les llums i amb els altaveus de la policia posaven la cançó d’aniversari del Club Super 3 i els nens encantats. Ho van fer durant dos mesos i van arribar a fer fins a cinc aniversaris al dia. 

En Joan explica que també han hagut d’anar a portar aliments o medicació, per exemple. «Això motiva, més que no posar multes. De fet, si nosaltres no poséssim multes ens estimarien tant com als bombers, perquè anem als mateixos llocs que ells».  «Hem estat sempre a peu del canó i la gent ho sap», afegeix. Volen agrair les donacions de persones anònimes de mascaretes i gel hidroalcohòlic que encara fan servir. «És un dels motius de satisfacció d’aquests dies», explica.

En un moment de la pandèmia, la doctora li va dir a en Joan que agafés uns dies de descans. «Doctora, mentre estigui aquí no ho faré», li va respondre. Li tocava jubilar-se l’any passat. «Però ara que hi ha tot aquest merder te’n vas?”, va pensar. Reconeix que  ja tenia la instància tirada, i que ara l’ha tornat a tirar, però no descarta seguir. «Ho haig de fer, m’haig de jubilar, tot i que molta gent em demana que no em jubili. No sé si ho hem fet bé, però em sento estimat, i de moment hi som».

Quan plegui, diu que vol deixar la Policia Local de Llagostera en bones mans. «Podria ser una persona que tinc aquí al costat [L’Adrià], perquè ho porta bé i té molta experiència, i la meva motivació i tranquil·litat i alegria seria que fos així, ja veurem com anirà». Bon servei!

Miquel Codolar