Inici Política i Societat De cures i utopies

De cures i utopies

179

Vivim en una societat en crisi i cada vegada més malalta, física i mentalment. El sistema, centrat en una producció i benefici sense límits, ha desatès totalment el benestar de la població i cada nova crisi mostra i accentua desigualtats.

Aquesta desatenció a les cures a nivell sistèmic s’acaba reflectint en les relacions del nostre dia a dia. Sense trepitjar la zona grisa i pantanosa de la repartició de responsabilitats entre el sistema i l’individu, tenim poques eines per cuidar-nos els uns als altres i hi ha poca consciència de l’impacte que tenim en el benestar de la gent que ens envolta. Falta reconeixement de les cures per part dels governs que es reflecteixi en inversió en recursos i en augment del temps que s’hi destina, per treure-les de l’estat precari en el qual es troben. Aquesta manca de cures és encara més evident fora del cercle proper de família i amics, perdent paulatinament la capacitat de connectar amb aquella gent amb qui no ens lliguen vincles afectius i directament i en molts casos, deshumanitzant-los. Aquesta manca de reacció i falta d’empatia davant de situacions alienes (en línia amb la banalització de la famosa politòloga Hannah Arendt) impregna ara el nostre sistema de cures.

D’aquesta crisi, però, encara se n’enriqueixen els pocs de sempre jerarquitzant i mercantilitzant les cures (separant clarament els cuidadors i els cuidats i establint relacions de subordinació econòmica). En el molt recomanable Manifest de les cures (1), es proposa un sistema polític revolucionari que situa les cures en primer pla. Un sistema que de fet seria el més natural tenint en compte que som éssers interdependents. Durant tot el llibre es treballa en una definició àmplia de la paraula cures, des de l’esfera interpersonal fins a la planetària. La professora de ciències polítiques Joan Tronto posa noms a tota una varietat de formes de cura per fer palesa la seva potència i el seu abast: distingeix els aspectes físics de la cura, els lligams emocionals amb els altres i fins i tot la mobilització política per la transformació del món. 

Aquest últim aspecte de les cures, l’activisme per crear un nou model de societat, em sembla importantíssim. Degut a la poca consciència social i d’interdependència, ens ofeguem amb el pes de lluites col·lectives que ens sembla que encarem sols, amb la frustració, sentiment d’incomprensió i aïllament que això comporta. Hem perdut el costum de treballar junts sense buscar constantment les diferències i criticar-les. Fins i tot dintre de grups de gent que en principi rema cap allà mateix sembla que estem dividits, actuant davant la urgència d’una mateixa crisi social que agafa tants àmbits que és com si habitéssim realitats paral·leles. Necessitem, doncs, un horitzó comú per tornar a ajuntar companys de lluita. 

El sistema neoliberal ha provocat que les cures en tots els seus nivells siguin treball i responsabilitat d’un mateix, oblidant que formem part d’un tot i que el nostre benestar també depèn del dels altres. Per tant, si apostem per un sistema polític on les cures col·lectives tinguin un rol important, és necessari també treballar en un imaginari col·lectiu i unes il·lusions compartides que siguin més potents que el discurs individualista de l’èxit i la realització personal.

Una font important d’idees i emocions que ens arriben des de fora de la nostra realitat més immediata és a través de la cultura. Cultura que és reflex i inspiració de la nostra societat, eina per ser crítics i fuel de l’esperança. És normal doncs, que després d’anys vivint envoltats d’històries de com els robots acabaran amb nosaltres i el món s’inundarà, haguem acabat desenvolupant una sensació d’inevitabilitat cap a aquest futur distòpic. Tal com diu el crític literari Fredric Jameson sobre la crisi de la imaginació actual: “ens és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. 

Es necessiten, doncs, narratives que ens inspirin, i la ciència-ficció és una eina molt potent per proporcionar-les. Partint d’elements de ciències diverses, la ciència ficció és un gènere que permet molta llibertat per especular sobre el futur. Des dels seus orígens amb Frankenstein (1815) de Mary Shelley, el gènere ha comptat amb contribucions amb una gran dosi de crítica social. L’autora Millie (2) en fa un repàs i acaba desenvolupant el concepte de ciència ficció radical que sorgeix de la contracultura dels anys seixanta. Malgrat que les tres obres més destacades de ciència ficció del segle XX (Un món millor, 1894 i Farenheit 451) presenten futurs distòpics, també hi ha algunes obres que plantegen futurs amb societats més justes que les actuals. Un exemple seria la novel·la referent Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin. Després d’una revolució social fallida a Urras, els exiliats fugen a Anarres, planeta amb una organització social anarquista. L’autora explora diferents àmbits de la vida en els dos planetes, des de la situació de la ciència fins a l’estructura de la societat incloent les relacions i incoherències humanes. 

El teòric cultural Dan Hassler-Forest (3) també proposa la ciència-ficció com a sortida del marc mental del capitalisme i qüestiona la imatge popular que se’n té. Parla, entre d’altres, del fenomen de la sèrie Black Mirror que ens mostra futurs a on la tecnologia ens té completament absorbits. Aquesta sèrie va despertar un gran interès a un públic al qual normalment no arribava la ciència-ficció, fins al punt que eren reticents a anomenar-la així. Perquè la ciència ficció moltes vegades és vista com a massa poc realista i de frikis, com és el cas de la franquícia de televisió Star Trek. El fet sorprenent, però, és que pel que fa a la tecnologia, els avenços que apareixen a Black Mirror i a Star Trek no són tant diferents. El que trobem més versemblant d’una sèrie respecte l’altra, doncs, són els ideals que s’hi reflecteixen. Estem resignats a acabar controlats per les grans empreses tecnològiques i concebem aquest futur abans que un de semblant al món utòpic (amb el nom prometedor de Fully Automated Luxury Gay Space Communism) d’Star Trek. 

Perdre la capacitat d’imaginar futurs a on vulguem viure ens fa perdre l’esperança i la manca d’esperança porta a la inacció: necessitem nous projectes col·lectius engrescadors. Volia reivindicar la capacitat suggerent de les narratives i en especial de la ciència-ficció per poder projectar-nos cap al futur. Hem de poder albirar un món on no sigui tant complicat viure-hi sense alienar-nos, col·lapsar-nos o medicar-nos. Poder pensar en escenaris que ens il·lusionin és bàsic per la nostra salut mental. Al mateix temps, necessitem estar sans per poder treballar per fer-los realitat (4). Apostem doncs per històries que, amb sentit crític, ens facin caminar. I acabar fent de la cultura, en línia amb el que deia l’escriptora Montserrat Roig, l’opció política més revolucionaria a llarg termini.

 

_______________________________

(1) The care collective (2021). El manifest de les cures. Ed: Tigre de paper.

(2) Millie. (2010). Ciencia ficción radical. Ekintza Zuzena, n. 36. https://www.nodo50.org/ekintza/2010/ciencia-ficcion-radical/

(3) Hassler-Forest, Dan. (28 de setembre del 2020). How does Hollywood shape our future? [Vídeo]. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=IB90WCLxBnU

 (4) “Com podem imaginar la revolució quan el subjecte que l’ha de realizar es troba totalment malmès i esquarterat?”. De l’editorial de L’era del malestar. Catarsi Magazin, n. 3.