Inici Política i Societat Allò que disposà el Creador

Allò que disposà el Creador

557

“El Creador disposà que la gent vivís fins a la bellesa.” Handsome Lake (tribu sèneca americana).

De bell antuvi, val a dir que sóc una persona afortunada. Molt afortunada. Als meus 66 puc tenir cura del meu pare i els seus 92. 

Quan la meva mare va morir, i ell passava a l’estatus de vidu, em rondava pel cap la pregunta de què faria mon pare, un home dels d’abans –és a dir que no sap fer ni un ou ferrat. Era evident que sol no podia pas viure. El meu germà, que vivia al poble, i per tant, a prop seu, no se’n podia fer càrrec degut a la seva precària salut –la del meu germà vull dir. Hi havia dos camins, doncs: portar-lo a una residència geriàtrica o bé oferir-li de viure amb mi. Aquesta opció comportava que un home de 83 anys hagués de canviar de poble, de veïns, fins i tot de clima. Em posava al seu lloc i pensava que la perspectiva li havia de fer un xic de por. 

L’altre camí, però, el de la residència, se’m mostrava dolorós, trist i immerescut. De ben segur que si heu visitat algun d’aquests centres, n’haureu sortir afligits i amb molta pena, amb una tristesa immensa. Jo, almenys, sí. La idea, doncs, no em seduïa gens, ben al contrari.

Finalment va acceptar el meu oferiment i va venir a Llagostera a viure amb mi. Els dos vam haver-nos de replantejar la vida, sortosament. Jo també tenia un xic de por, desenganyem-nos. Com per art de màgia es va adaptar perfectament a la nova situació. Anava al Casino a fer la partida (més endavant a la llar dels avis), feia el volt pel barri i xerrava amb els veïns (això mai no li ha costat gaire), anava a missa, a peu –una bona caminada del Puig a l’església-, fins i tot va millorar, i molt, d’algun dels seus petits mals propis de l’edat i, ai l’as!, fins i tot li va desaparèixer la síndrome de Touret.

Han passat nou anys i he estat testimoni de primera fila dels seu natural deteriorament físic, sense grans sobresalts. Un dia, però, es va trencar el fèmur i va caure. La rehabilitació no va reexir i, des d’aleshores, necessita cadira de rodes. Aixecar-lo del llit amb grua. Péixer-li el menjar. Canviar bolquers. Canviar roba d’ell i del llit sovint. Necessitat de llogar cuidador/cuidadora si vull fer alguna petita escapadeta (cal cuidar el cuidador). Haver de programar les coses amb temps. Una part de la meva vida gira indefugiblement al voltant de la seva… Tot i això, insisteixo, em sento afortunat. Com diu la cançó (hit musical de casa nostra): “Canta y no llores”. No té problemes mentals (toco fusta), té gana i, tot i que als metges no els fa cap gràcia, li permeto un trago de vi (a aquestes alçades de la pel·lícula, ja em direu!). Llegeix cada dia el diari, tot el matí; és la seva principal distracció. He anat acompassant el meu ritme de vida i de comprensió al seu estat: problemes d’oïda, alguna dificultat (per sort, petita) per articular les paraules, de manera que costa poder mantenir una conversa normal, els primers petits avisos de demència, mirar el Barça (la seva altra gran distracció) i haver-li de dir quan han fet gol… Tot plegat, però, no suposa un daltabaix vital per a mi, i espero poder assistir al seu últim tram de camí de casa estant, seguint l’esdevenir normal de la naturalesa. Desitjo de tot cor que tothom pugui fer el mateix amb son pare o sa mare, si arriba el cas.

Però cal ser realista i sé que, dissortadament, gairebé ningú no s’ho pot permetre. Jo he tingut una feina que m’ho ha permès i ara, essent jubilat, doncs encara més al meu favor.

La vellesa hauria de ser, penso jo, l’etapa més plàcida de les nostra vida. Lluny del brogit quotidià de la feina, les presses, les ambicions, els maldecaps, ja no ens preocupa el futur (sabem quin és i cada dia és més a prop). La vellesa hauria de ser passar el temps veient passar el temps amb un somriure i donar gràcies per cada dia que la vida ens regala. Temps de fer les paus. De fer-les amb nosaltres mateixos en primer lloc i després amb tot i amb tothom. Temps de preparar-nos per a morir amb pau. Sense por, sense pena, sense càrrecs de consciència, amb acceptació del què hem estat i del què hem fet, amb agraïment. I tot aquest procés extraordinari (no tindrem una segona oportunitat per a fer-lo), segur que és més fàcil caminar-lo envoltat de gent que t’estima i no pas, per més bé que et cuidin, en una habitació estranya, que s’assembla massa a un aparca moribunds.

Però la tossuda realitat s’entesta a fer-ho molt difícil. Aquest món on impera el sistema capitalista (beneficis, competivitat, producció,velocitat, culte al tenir), en el que l’economia és la nova i quasi unànime religió, la gent gran són una nosa. Un autèntic maldecap, ah!, i a més costen molts diners – pensions, sanitat, assistència, espais on allotjar-los , etc. Fins al punt que acaben essent també una nosa per a moltes famílies i els nostres ancians, que se n’adonen, acaben essent una nosa per a ells mateixos. Voleu res de més trist?

Tant de bo, d’una vegada per totes, els polítics (de tots els colors) prenguin consciència de la necessitat cada dia més urgent d’articular polítiques que ens ajudin, a les persones que ho volem, a tenir cura del nostres avis, d’una manera sostenible econòmicament (poder tenir dret a remuneració i a una excedència i tornar a la feina quan arribi el moment, per exemple). Una societat que deixa la seva gent gran sense empara, és una societat malalta, molt malalta.