Inici Opinió Vagin a escola i parin bé l’orella

Vagin a escola i parin bé l’orella

98

Resulta obvi que davant dels açots de la pandèmia i les noves emergències socials i climàtiques que s’agreugen i preocupen, el tímid debat del futur de la llengua catalana que ha tret el cap darrerament en algunes columnes ho té pelut per esdevenir un tema d’interès prioritari per al conjunt de la població. Això passa mentre els polítics debaten sobre el blindatge del model d’immersió als centres educatius catalans, amb el permís de Madrid —i en el marc de la redacció de l’enèsima llei d’educació— en una nova escenificació de posicions diferenciades entre els partits que s’anomenen independentistes. És clar que de cara a les eleccions de febrer, treure pit en aquest tema davant de la capelleta esdevé tàctic per alimentar els relats destinats a arreplegar uns quants vots de l’altre amb l’ambició final de gestionar les engrunes. I qui legislatura passa, autonomia empeny!

En paral·lel a tot això, a les escoles de primària, als instituts i a les universitats, hi ha un decreixement progressiu del català en els usos no lectius. Sí, senyors de la classe política, si posem el termòmetre als esbarjos, als passadissos i als xats de tota una generació de catalans, la realitat ens dibuixa una societat majoritàriament castellanoparlant a pocs lustres vista. Qualsevol dels nous estudis que corroboren aquesta tendència té una vigència cada vegada més fugaç o una obsolescència més efervescent pel ràpid succés de la substitució lingüística. Vagin-hi i parin bé l’orella! Visitin una escola gironina de poble, no cal que sigui de la costa —on un important gruix de l’alumnat i del professorat ja no articulen vocals neutres ni obertes— i percebran que la mainada d’avui dia gairebé només parla en català quan ho demana el context formal d’aprenentatge; tot i que el tinguin de llengua materna. Per cert, han sentit parlar als joves del carrer? Per a alguns docents aquesta situació és un motiu de frustració, impotència i tristesa, ja que la nostra vocació no pot ser escèptica davant l’imcompliment sistemàtic de les responsabilitats d’altri ni es pot bescanviar per privilegis assegurats que ens facin insensibles al fracàs dels nostres objectius. 

En temps de pandèmia, de destrucció de llocs de treball i d’estralls ambientals provocats per les característiques invariables del model econòmic que ens regeix, resulta més senzill d’escombrar cap a casa o amagar la merda sota l’estora, mentre es defensen posicions polítiques a partir d’un supòsit fals en qüestions que es col·loquen soles en un segon pla. La immersió no funciona, senyors de la partitocràcia autonomista. La pressió del castellà en els continguts culturals és abassegadora i el nostre sistema educatiu autonòmic no és capaç ni té la valentia de controlar ni tan sols als docents que canvien de llengua en el seu exercici quan els plau. Siguin honestos, és aquest el model que volen blindar? O, almenys, reconeguin que la llengua pròpia del nostre país no és, ara per ara, una prioritat.