Inici Cultura L’amor és sord (Conte nadalenc)

L’amor és sord (Conte nadalenc)

136

Aquí, per festes, els rodals són tan bruts i deserts com la resta de l’any. La majoria de cases són buides, decadents, tapiades. I és que l’Ajuntament ja fa temps que ha desistit de mantenir net un carrer on només hi resideixen la Maria i en Josep, que viuen sols a les respectives llars enfrontades; dues ànimes ancianes que, quan es troben al carrer els dies–de–cada–dia, s’esquiven les mirades, mentre l’una es caga en satanàs–quan–era–jove i l’altre escup tres vegades a terra després de rondinar entre dents. Mai es perdonen el darrer Sant Esteve…

El vespre del vint-i-cinc, quan la filla el torni a casa després de dinar amb néts i mones, en Josep donarà corda al despertador que durant dècades l’havia espavilat per anar a treballar; el qual després de jubilar-se i d’enviudar, només empra, per precaució, un cop l’any. Tot i així, l’emoció del dia de Sant Esteve fa que es llevi sempre sense cap mena d’ajuda. 

L’endemà es prendrà dos cafès, farà una sèrie d’estiraments macarrònics i s’abitllarà amb roba de treball ⸺que cada any li va més grossa⸺, màscara protectora i guants. Abans, però, haurà col·locat la motossera sobre el banc per tensar-li la cadena, haurà canviat la mescla de benzina que s’haurà esbravat pel desús i també haurà comprovat que hi hagi prou oli al dipòsit. A un quart de nou del matí, situat al soterrari que comunica amb el carrer mitjançant una obertura per on li endossen la llenya que es fa portar ⸺a punt per fer roncar novament la bèstia⸺ contemplarà la pila de socs que any rere any va creixent; sobretot des que no en gasta perquè s’escalfa amb calefacció de gasoil. I farà que no amb el cap, però també apareixerà el somrís murri del nen crescut que manté intacta la màgia dels reis mags per als pares o d’aquell adolescent que troba el plaer fent bretolades. 

Enguany, tornarà a pujar un moment perquè s’haurà oblidat de posar Raphael a tota castanya; ai aquesta memòria…! L’equip de música —igual que el despertador mig rovellat i la motosserra— és un giny que es passa 364 dies acumulant pols mentre espera la glòria de la utilitat, que arriba invariablement l’endemà de Nadal a primera hora. Raphael, fent tremolar els vidres de portes i finestres, és l’espurna necessària per iniciar el costum de l’enrenou que assenyala el calendari.

S’haurà assegurat que la porteta metàl·lica que separa soterrani i carrer estigui oberta per deixar passar la fressa. Haurà col·locat una bona colla de troncs recolzats sobre d’altres, per tenir-los llestos per ser capolats en sèrie. La serra, amb el motor ben adormit, rondinarà unes quantes estirades de corretja, tossirà fum lleig i finalment regalarà el seu gemec continu i estrident, propi de les màquines amortitzades i fabricades abans que les els limitessin els decibels. I serra que serraràs, farà una primera tongada d’uns set minuts sense deixar anar el gas, partint tots aquells tions robustos que abans haurà preparat metòdicament. 

Descans. Moment per recollir, apilar i tornar a preparar la segona tallada que creu necessària per aconseguir l’efecte. Però un Raphael massa llunyà i el descobriment dels auriculars protectors oblidats sobre el banc el faran recordar que l’oïda li ha disminuït bruscament en els darrers mesos. També el farà pensar el fet que no li ha calgut sentir el despertador per fer un salt del llit… I tot això, i una lumbàlgia sobtada, el faran deixar la feina per tornar amb dificultat a dalt, servint-se penosament de la barana de l’escala, i dirigir-se al sofà per reposar i estar a prop de la campana del timbre. Allí, preocupat per si el soroll hagi estat insuficient, pensarà el pitjor: aquest Sant Esteve el timbre no sonarà.

Fins i tot, amb el neguit, pararà Raphael i quan estarà a punt de treure’s la roba de treball baldera, «riiiiiing riiiiiiiiing». De sobte, un bri de joventut el farà oblidar el mal d’esquena i les cames li aniran soles fins a l’espiell. Serà ella, amb la seva mirada de mala llet inconfusible, clavada a l’altre extrem de l’ull de la porta i el seu vestit caqui? Un any més bella!⸺ exhalarà quan la fiti. 

Quan ell obrirà, ni prolegòmens ni cordialitats. Com sempre, ella engegarà un rest de crits furiosos, en forma d’insults, retrets i altres vulgaritats despectives, confegint un discurs de rebuig a l’escàndol que ell haurà gosat de provocar a una data i una hora gens pertinents, i amb reincidència! Com cada any ell se la mirarà, palplantat, i aguantarà el ruixat estoicament, fins que aquest minvi i li respondrà amb un lacònic, irònic però cerimoniós: Bon any nou! I quan ella li contesti, abans de girar cua i marxar visiblement enrabiada, «Bon any, els teus collons!», en Josep trobarà a faltar que li ho hagi dit mirant-lo als ulls. 

La pantalla s’il·luminava constantment pels refotuts missatges de text que arribaven amb una insistència d’allò més hipòcrita… El seu fill ⸺amb qui ja s’havia reunit el dia abans⸺ pregant-la a darrera hora d’anar a dinar amb ells, quan ja els té dit i redit de fa anys i panys que els Sant Esteves no comptin amb ella. A la seva edat, només li faltava haver d’aprendre a fer anar aquella andròmina… I dependre’n! I que a més li sortís amb allò de «mare, no voldríem que passessis sola un dia com avui» mentre la resta de dies, setmanes i mesos no els feia res que vivís isolada en aquell casalot rònec i fred…

La Maria no les tenia totes mentre mirava neguitosa al rellotge de paret. Sabia que en Josep acostumava a ser d’allò més rutinari, metòdic i puntual, però temia de tirar-se a una piscina sense aigua, de fer el ridícul. El silenci sepulcral de la casa, que formava part indivisible del mateix silenci interior, absolut i persistent que l’afeblia davant de la circumstància incerta, també l’empenyia a sortir i provar-ho. Què hi podia perdre a aquelles alçades?

Després de rentar-se la cara, pentinar-se, perfumar-se i empolainar-se, va obrir l’armari i va treure el vestit caqui de la funda. Era el més elegant que tenia després del que havia lluït al casament. Al mirall era un any més vella però el vestit hi treia ferro. Feta l’apreciació, va tornar a mirar l’hora: dos quarts i cinc de nou: o ara o mai! 

Tot seguit, va agafar aire, va sortir al carrer, i es va dirigir fingint estar molt enfadada a tocar el timbre d’en Josep, disposada a cantar-li les quaranta pel suposat xivarri impertinent, comprovar que la roba de treball li seguia quedant d’allò més sexi i correspondre-li la tradicional felicitació que ell li regalava de viva veu. Un desig expressat amb tres paraules, d’un vellut que ella mai més no podria acariciar, ja que a partir d’aquell Sant Esteve les hi hauria de llegir forçosament dels llavis.