Inici Literatura La meva aranya del racó

La meva aranya del racó

292

Vaig descartar que la meva aranya del racó fos una Loxosceles laeta i, per tant, no calia patir per si un dia em pessigués. La vaig trobar en el seu aïllament particular, quan jo comptava unes quantes setmanes confinat, creient-me tot sol a casa. A aquelles alçades donava per cremada la dèria de la pareidolia com a entreteniment principal i se m’havia fet evident que ja no podia esperar més a fer dissabte, després d’haver-me’n saltat uns bons quants. Quan m’hi vaig posar, vaig saber que la tasca seria feixuga; m’ocuparia dies i més dies. I és que la casa és gran, la responsabilitat només meva i era molta la brutícia que s’hi havia arribat a acumular. Sóc d’aquells que acostumen a mantenir la llar salubre però que, no obstant, fan servir l’excusa del ritme de vida frenètic per no fer mai la neteja del tot a fons… Amb el confinament només em quedava l’autoengany; procastinar, però amb quina altra cosa? Els vidres, quan els vaig acariciar després de mesos, van tornar a lluïr transparència i a brillar ―deixant passar més llum― com si la lluïssor fos un semblant a un somrís d’agraïment. Vaig moure alguns mobles, tot buscant un plomall que havia perdut pel desús i, de sota d’un armari, en va sortir un altre que devia haver pertanyut a un meu avantpassat. Igual que l’aranya, també em va sobtar descobrir el racó on s’ubicava i d’on encara, des que ens coneixem, no s’ha mogut substancialment. Ella no parla però, juntament amb el fet que jo acusés per primera vegada la solitud de manera imperativa i prolongada, em va fer despertar un vell dilema: ¿Mascota sí o mascota no? Un gos està bé, de tant en tant. Són força intel·ligents i adorables, però puden, depenen i mengen molt. De bèsties exòtiques en gàbies de botigues, ni parlar-ne! per principis; la Nyanyi, en canvi, no compta perquè va aparèixer del no-res, i fa de mal dir on resideix la frontera entre ser domèstic o salvatge en el seu cas… Els gats, tot i que m’agraden força ―atès que són més autònoms i nets que els gossos― destrossen els sofans i tampoc no saps on deixar-los si vols viatjar. Si he de ser sincer, prefereixo veure món i cuidar el sofà que no pas a una bèstia. Total, que la meva aranya del racó no miola, ni dona la poteta, ni se’t refrega a tothora rumrumejant o amb el llefiscós obsequi de bavalles. Però no es pot negar que fa companyia. I que no té la necessitat d’haver de ser passejada ni la vocació de passejar els seus amos; tanmateix, he comprovat que li fan gràcia les engrunes de pa si les hi col·loques amb molt de compte a sobre de la teranyina. Ah, i pots estar tranquil que, si marxes un temps indefinit, sobreviurà. I ni et trobarà a faltar ni se sentirà mai sola.