Inici Opinió Desposseïm-nos

Desposseïm-nos

387
"No hi ha imatge que m’enervi més que la representació de l’amor amb allò del tros d’ase de Federico Moccia dels cadenats a la barana d’un pont. Quina collonada." Foto: Yoan Valat (La Vanguardia).

D’entrada, una confessió: jo, no fa pas tant, m’ho mirava amb incredulitat, això de les relacions alternatives a la monogàmia. Com un capítol d’experimentació prèvia a l’amor amb majúscules, o, fins i tot, com una moda. Vaig passar, també, per una segona fase: la d’entendre-les com una utopia entusiasmadora, però innavegable. La tradició és un pes de doble essència: feixuc com una mala cosa, però, a la vegada, invisible. Em sembla que és per això que és tan complicat de desfer-se’n. No crec que es tracti d’un procés instantani, sinó fruit d’una reflexió volguda i sostinguda: cal fer un exercici d’introspecció molt bèstia per a trobar per quins flancs aquesta opressió etèria s’arrapa a la nostra ment. Però res esdevé tan alliberador. I més si es té la sort de viure-ho acompanyat i es compassen els avenços.

Parlem-ne. (Bé, de fet, us en parlo jo i, si d’això, ja deixareu un comentari a les xarxes.)

Parteixo de la idea que l’enamorament és una malaltia, i em recolzo, per retrògrada que pugui semblar l’afirmació, en un ampli consens intel·lectual que va des de Plutarc, historiador grec nascut el 46 dC que ens parla dels casos en què els metges el diagnosticaven, fins al filòsof espanyol Ortega y Gasset, que, nou-cents anys més tard, el va definir com «un estat d’imbecilitat transitori». Entomeu-la, aquesta.

Però després de l’enamorament ve l’amor. (Això, és clar, tenint en compte que els òrgans vitals resisteixen el trastorn previ.) L’amor és una altra història. L’amor és I JO QUÈ SÉ QUÈ ÉS. Si us pensàveu que ara us ventilaria amb una frase l’essència del tema que més tinta ha vessat de la literatura universal, espereu coses MOLT ESTRANYES de mi, un pobre desgraciat que prou feina té a encarar amb paraules el tema de l’article. L’amor, en tot cas, jo l’entenc com un voler la felicitat de l’altre de forma incondicional. Aquesta ha de ser l’única incondicionalitat legítima, i no allò que tradicionalment ens ha arribat com una forma de submissió a l’altre. No hi ha imatge que m’enervi més que la representació de l’amor amb allò del tros d’ase de Federico Moccia dels cadenats a la barana d’un pont. Quina collonada.

I no. La quantitat de fotos compartides a Instagram amb la parella no és un indicador fiable de la salut de la relació —o, calla, que potser sí. Deu funcionar a la inversa: quantes més, menys—. S’hauria d’estudiar a fons i amb un treball de camp ampli, però aquest és un altre tema en què ara no pretenc indagar i que regalo a qui tingui ganes de posar-se tot el posturejam en contra. El que sí que m’ho sembla, una bona manera de saber si la cosa flueix, és la capacitat d’autoqüestionar-se i, si cal, reformular-se; és a dir, passar de la teoria a la pràctica quan sigui necessari.

Tot plegat suposa, és clar, deixar sempre la porta del debat oberta. Perquè l’amor no és un sentiment aliè al temps i a l’espai: muta. L’eternitat és una fal·làcia, i és responsabilitat nostra saber-nos adaptar al canvi. Si se’n nega l’existència, la relació esdevindrà un galimaties emocional que pot derivar al retret, l’enuig i la incomprensió; conseqüències de l’intent d’aturar un torrent d’aigua amb un colador de cuina. Si se’l deixa fluir, al canvi, aquest ens permetrà entendre el nostre lligam com un lligam únic i irrepetible, sí, però entre tants lligams únics i irrepetibles amb tantes altres persones. L’amor ha d’anar de bracet del reconeixement d’aquesta evidència: la incapacitat pròpia de substituir tota una xarxa afectiva.

Per això crec en la relació oberta com l’essència natural d’un sentiment corromput per la tradició possessiva. I, quan dic oberta, penso en oberta al debat: a qüestionar-se i decidir-ne —deixant que parlin el cervell i el cor, i no l’orgull— els límits i els pactes. També sexuals, sí, però no només. Oberta ho és així mateix aquella que, passant per aquest procés, decideix ser semblant a la tradicional en molts sentits. Però ho decideix; no cau en el deixar fer i s’emmascara rere els tabús.

Alliberem-nos. Compartim-nos els anhels i les pors. Estimem-nos. Desposseïm-nos. I experimentarem que no hi ha res que enforteixi més les arrels que obrir camí a les branques.